Caminant amb els inques

T'estimo, Mireia...

2008-06-13T15:20:00.001+01:00

Pista 9, i última!

Busca dins l'electrodomèstic que no hi ha manera que ens canvïin!

Salta, Cachi, Cafayate i retorn a Buenos Aires, a esperar l'avió...

2007-05-10T13:25:00.000+01:00

Hola a tothom!

Aquest serà ja el darrer post del viatge. D'aquí a dos dies agafo l'avió cap a terres catalanes. Acabo de rebre dues notícies inesperades i no estic en la millor disposició per a escriure, però ho he de fer abans de marxar. Així que sobre la marxa us explicaré una micona com he passat aquests darrers dies a l'Argentina. Desmotivat del tot en aquests moments per escriure, ho faré com a darrera "obligació" del blog.

Catedral de Salta...

Després dels dies a Tilcara, marxem cap a Salta, la Linda, la gran capital del nord d'Argentina. Som a 3 de maig, i Salta ens espera sota un fred sobtat. Sembla que una ona de fred s'ha instal.lat en tot el país.

Interior i vitrall de la catedral...

Foto "família" amb la Delfina...

Ens instal.lem en un hostalet acollidor i centric (no hi ha accents oberts). El dia 4 de maig quedem novament amb la Delfina, que esta acabant els seus darrers dies de vacances a casa d'una amiga de Salta. Un dinaret plegats i retrobament amb una bona amiga portenya. Quedem amb ella a Buenos Aires pel soparet del dia 11. Sera el nostre comiat, pero esperem veure't ben aviat per Barcelona, Delfina!

Danses tradicionals jujeñas i salteñas a la plaça central de Salta...

Després de dinar fem un geladet i passegem pel centre. Ens topem amb una colla que fa danses tradicionals del nord. Tot un plaer de veure!

Salta des de l'aire...

Ens acomiadem de la Delfina i ens n'anem a l'hstal a fer una becaineta. Cap al tard, abans no caigui el sol, decidim visitar Salta des de la muntanya. Anem cap al teleferic.

Telefèric del Cerro San Bernardo...

Un bon mirador de la ciutat...
La Delfina marxa en aquest telefèric... però la tornarem a veure...

Un cop dalt del Cerro San Bernardo ens topem de nou amb la Delfina. No hi ha manera tu, ens la trobem per tot arreu! Ha vingut amb la mare i la germana de la seva amiga abans d'agafar el seu bus cap a la capital.

Darreres llums...

Una aranyota ens barra el pas...

Més de 1200 esglaons per a tornar a ser a la ciutat...

Baixem del cerro escales avall. Milers d'esglaons. Se'ns fa de nit tot baixant. Anirem a fer una cerveseta a la placeta del centre, sota la catedral il.luminada. Després unes empanades en un lloc encantador i cap a fer nones.

Salta "la nuit"...

El dia 5 de maig toquen més comiats. La Laura marxa cap a Buenos Airesja, i jo aprofitaré els darrers dies per a continuar visitant el nord.

Parada de camí a Cachi...

Marxo cap a Cachi, en plenes valls Calchaquís. El trajecte és espectacular. I novament estaré uns dies solet, potser per a reflexionar una micona amb la meva tornada imminent.

El Nevado de Cachi (6322 m) s'aixeca per damunt del poblet que porta el seu nom...

Després de gairebé quatre horetes enmig de paisatges fabulosos, el bus arriba a Cachi. L'endema dia 6 dedico el dia a passejar pels seus voltants.

Detall del cim...

M'informo sobre la possibilitat de pujar al cim en qüestió, pero no disposo de prou dies ni prou calés. Es necessita un guia i mules per l'aproximació. Impossible.

Aquí hi ha molts còndors també...

Cachi des del mirador del cementiri...

Cementiri de Cachi...

Passo algunes horetes passejant pels voltants del cementiri. Fa un solet agradable i estic solet amb mi mateix després de molts mesos. Des del dia de Reis que viatjava acompanyat i ara em sento un pelet estrany.

Església de Cachi...

Dalt de la "pucara" del parc temàtic "todo lo nuestro"...

A la tarda camino uns 7 kms fins al parc tematic. Un parc privat que prova d'explicar l'evolució historica de les valls calchaquís. Interessant pero escas de recursos.

Construccions tradicionals de les Valls Calchaquís...

Reproducció d'una església calchaquí...

Cau la nit a la vall de Cachi...

A mitja tarda sóc de nou a l'hostal. Els amables propietaris em diuen que m'estaven buscant per a convidar-me a un asado. Sempre asados en aquestes terres! He fet tard. La parella de l'hostal i els tres inquilins es disposen a anar a donar un tomb pels voltants amb el seu 4x4. M'hi apunto. Una bona passejada per a cloure el dia.

El dia 7 novament toca viatjar. Torno a Salta i d'alla cap a Cafayate. Total: unes 9 horetes de bus més, per a situar-me a només 150 km de Cachi. Al bus cap a Cafayate conec l'Eva, una hongaresa afincada a Panama. Sortosament parla castella perfectament, perque l'hostal on anem esta tofat d'anglesos d'aquells que només xerren la seva llengua esperant que tothom els entengui. Merda, he d'aprendre a xerrar angles per imposició.

Procés d'embotellatge...

L'hostal organitza visites de franc a les bodegues dels voltants. Cafayate és famós pels seus vinets, i pel seu Torrontes, un vinet blanc boníssim!

Elaboració del vi...

Visitarem tres bodegues diferents amb cata de vi inclosa. Al migdia retornarem a l'hostal ben pitofs!

Som a la bodega Etchart...

La part primordial: la cata de vins...

Quanta raó que tenia en Pasteur!

Les vinyes...

I a la tarda, nova excursioneta gringa amb l'hostal. Visitarem la Quebrada de Cafayate. Si no ho fas organitzat és ben complicat perque queda molt lluny del poble tot plegat.

La punilla...

Formacions rocalloses capritxoses...

Una finestreta natural...

El Castillo...

Cal atravessar el riu gelat per arribar-hi...

Una parella anglo-argentina i jo som els únics a a travessar el riu. Volem anar a veure la Cueva del Toro.

La Cueva del Toro...

Un lloc al.lucinant envoltat d'espadats d'arenisca.

El Obelisco...

Colors sorprenents a la Quebrada de Cafayate...

Els colors grocs són de sofre i els verds de coure. El nord de l'Argentina és ple de minerals. I les coloracions vermelloses són degudes a l'oxid de ferro.

La llastima és que el cel esta encapotat i el sol de la tarda no permetra fer bones fotos.

Amfiteatre...

La darrera paradeta és a la quebrada propiament dita. Una esxcursioneta de mitja horeta per un congost irreal. Ple de guixades dels turistes i molta brossa. Quanta merda que hi ha pels raconets més turístics.

Final de la quebrada. Fa milions d'anys per aquí hi queia una casacada que va erosionar el congost.

I retornem cap al poble de Cafayate.

El dia 9 de maig marxem cap a les ruines de Quilmes. Entre l´Eva i dos israelians (bona gent i ja és estrany) agafem un taxi que per un preu acceptable ens portara fins alla i després al museu d'Amaicha del Valle.

Alguns detalls de les ruines de Quilmes. Van ser un poble que va resistir molts anys la conquesta dels inques primer i, després, dels espanyols. Aquests darrers els van anihilar rapidament traslladant-los encadenats fins a Buenos Aires (a uns 2000 kms d'aquí). Alla van desapareixer per malalties i altres desgracies imaginables.

Un gerro de la civilització quilmes..

Ocellot de camí cpa al museu. Segons l'Eva, que és biologa, es tracte d'un Carancho...

El museu és propietat de l'artista argentí Hector Cruz. Més conegut a Europa que a l'Argentina. Només ens permeten fer fotografies al pati, no a l'interior. En qualsevol cas la visita és molt interessant. Totes les fotografies que veieu són de l'exterior del museu, són obres de l'escultor-pintor propietari amb iconografia de les civilitzacions pre-inques de la vall.

Fotografia amb l'Eva, una noieta encantadora amb qui compartiré bones estones i moltes xerrades...

A la tarda conveco l'Eva de quedar-se fins a la matinada. Aprofitarem per a visitar el Río Colorado fins a les seves cascades. Els israelians s'apunten pero ben aviat abandonaran. La noia té vertígen.

Amb l'Eva continuem a corre-cuita abans no es faci fosc. Arribarem no massa més enlla de la primera cascadeta, la que veieu a la fotografia.

La continuació és molt escarpada. Ens aturarem dalt d'un petit cim i retornarem a la pista, ja de nit.

Una bona passejada per les escarpades muntanyes de Cafayate. Llastima de no tenir més temps.

Darreres llums...

L'Eva marxara a les dues de la matinada cap a Tucumán. Jo viatjaré a les cinc del matí cap a Salta. Decidim no dormir per a tenir més soneta dalt dels nostres respectius busos. Marxarem a fer unes copetes al pub del poble juntament amb un grup de Buenos Aires. Cerveseta i billars per a passar la nit.

A les cinc de la matinada, mort de son, agafo el bus cap a Salta. Dormiré d'una tirada. Al migdia toca més bus. Un de 20 horetes fins a la gran capital. La fi del meu viatge. El meu darrer viatge en bus!

Així, el dia 11 de maig a les nou del matí arribo a Liniers, a Buenos Aires. La Laura m'espera alla per anar plegats fins a Haedo, on passaré els darrers dies a casa les seves amigues.

El mateix vespre del dia 11 tenim soparet a capital, al restaurant vegetaria on treballa la Magui. El de la fotografia és el meu estimat amic Xevi (o Chap) de la facultat. És per aquí vivint un anyet amb el seu company Clément.

Recordem tots els nostres bons moments a la facultat i ens posem al dia després de molts anys sense veure'ns!

I com no, ho amenitzem amb un bon sopar i uns postres riquíssims!

D'esquerra a dreta: en Xevi o Chap, la Syrille, la Delfina (novament), en Reno (els dos francesos estan espantats per a tornar al seu país després de la victoria d'en Sarcozy, potser s'exilien a España!), i la Laura. Un servidor és a sota.

Després del soparet i unes copes a San Telmo, ens quedarem a dormir a capital, a casa d'en Chap i en Clément. L'endema al matí un bon esmorzaret per a recuperar energies i nou comiat. Chap, espero que acabis de passar els mesos que us queden per l'Argentina fantasticament. Ens veiem a Barcelona si finalment us decidiu per aquesta ciutat. Sino sempre hi haura la possibilitat de retrobar-nos a Brussel.les! Records a en Tono quan vingui a veure'us!

I aquí ens teniu a tots esmorzant!

La Magui, l'amiga de la Laura.

Mentre esperem per a veure l'espectacle infantil d'un amic de la Magui, fem algunes fotografies per a passar el fred. Només tinc ganes de tornar per a buscar la caloreta de la primavera mediterránia...

I el dia 13 de maig hi ha un altre asado a casa dels pares de la Claudia. D'esquerra a dreta: la Magui, la Laura, l'Anai.i la Claudia.

La Laura amb les seves grans amigues, la Claudia i l'Anai...

I després de l'asado, toca anar cap a l'aeroport. La Laura marxa aquesta nit cap a Barcelona. Ens veiem d'aquí a dos dies, Laureta!

Excés de pes: 44 kg pesa! Al final caldra deixar algunes cosetes i entaforar-ne d'altres a l'equipatge de ma.Laura, vas poder passar les pedres recollides amb tanta paciencia durant els teus periples pel país?

Foto amb la Lia...

Amb l'Anai...

I amb la Magui. La Claudia no ha vingut a l'aeroport perque esta malaltona...

Foto amb un servidor.

Pel que fa a mi em quedaré un parell de dies a casa d'elles a Haedo. Ara sóc en un dels cibercafes de la ciutat. Mig atabalat per la tornada i per massa notícies de cop i volta. Pero no tinc pas ganes d'explicar-vos res més ni d'allargar-ho més. No sé si aquest sera ja el darrer post. Per si de cas, deixeu-me donar-vos les gracies per seguir-me durant tot aquest anyet llarg per l'America del Sud. La veritat és que tinc ganes de tornar, si, pero gairebé que tinc més ganes de quedar-me. El que passa és que algun dia arriba la fi i a mi ja se m'acosta. Espero que no em costi massa retornar a la vida catalana, em fa panic pero afrontaré els nous problemes amb una altra concepció de les coses. Sé que tinc bons amics alla i també en deixo d'altres pel camí. Pero sempre que es tria es perd alguna cosa, oi?

Espero poder veure'us a tots als propers dies. Em podeu localitzar al meu mobil: 696 02 07 24. He de buscar un carregador perque vaig perdre'l durant el viatge, pero el dijous a la tarda ja compto de tenir-lo operatiu per a saludar-vos. Tinc moltes ganes de veure'us a tots. Ens organitzem ja des d'ara per a fer-la petar en petit comité?

I pels que no sabeu el meu mail: us els recordo: andesinques@gmail.com o bé to981972@hotmail.com pel messenger. El telefon de casa mons pares,on seré uns dies 93 796 15 94.

Una abracadeta a tots i fins ben aviat. M'heu de posar al dia de tantes coses...

Potosí i nord de l'Argentina: Yavi, Humahuaca,Iruya, Tilcara i Purmamarca...

2007-05-03T21:40:00.000+01:00

Hola a tothom!

Torno a ser aquí. En aquests moments sóc a dia 5 de maig, a 11 dies de la meva tornada. Aquest matí m'he acomiadat de la Laura, que ja deu ser de camí a Buenos Aires. Jo vull acabar d'aprofitar els dies que me queden per continuar visitant el nord de l'Argentina. Ara, concretament, sóc a Cachi, a les Valls Calchaquís de la Província de Salta. Novament solet, després de mesos disfrutant de la companyia de la Dolors primer, i de la Laura després.

Necessitava uns dies de soledat per a afrontar el retorn i plantejar-me tantes coses...

Des de l'aïllament d'aquest poblet de muntanya al nord de l'Argentina, aprofito per a postejar-vos una nova entrada al blog. I, com sempre, anem a pams i per l'estricte ordre cronològic.

Després dels fantàstics dies pel Salar d'Uyuni i la Cordillera Lípez vam enfilar sud avall fins a Potosí, al sud de Bolívia.

Detall de l'arquitectura colonial española en ple centre de Potosí...

A quarts de tres de la tarda del passat 21 d'abril arribàvem a la ciutat més famosa de l'Imperi español a Amèrica: Potosí. Recordo molt vivament el dia 21 d'abril del 2006. Estava a punt de marxar de viatge cap aquí, recordo aquella tarda de divendres i la porto clavada al cor. Després al vespre, sopar de comiat a Centelles. Un cap de setmana estrany fatigat pel trasllat a darrera hora del meu piset de Llagostera. Més i més soparets de comiat i més neguit pel futur a l'Amèrica llatina. Ara, ja puc fer balanç, i gairebé no hi ha res negatiu a dir. Tot ha estat un aprenentatge enorme i enriquidor, sobretot això. Paisatges fantàstics però, per damunt de tot, el que queda i guardaré sempre són les amistats que he anat arreplegant al llarg de tants kilòmetres.

Potosí és la segona ciutat d'Amèrica amb més esglésies, després de no sé quina ciutat mexicana...

La terminal és lluny del centre i estem baldats pel viatge. Ja se sap, a Bolívia sempre pols i males carreteres. Com que el nostre contacte d'Hospitalityclub aquí no contesta, prenem la via directa i còmoda i busquem allotjament en un de tants hostalets a tocar de la terminal. Una dona estirada i malcarada ens rep i ens tracta sense ni gota de respecte. Potosí serà potser la ciutat boliviana on pitjor tractats ens haurem sentit. En qualsevol cas, ens quedem l'habitació, amb mala gana, però ens la quedem per a no continuar buscant carregats com anem.

L'endemà 22 d'abril decidim marxar d'aquell antre de males puces i, ja recuperats, enfilem carrers amunt cap al centre històric, on hi ha l'Hotel Central, que tothom ens ha recomanat. Cap senyal de vida del nostre contacte d'HC. Hi ha de tot en aquests móns de Déu. Més endavant ens respondrà excusant-se que era a La Paz i que no havia llegit els mails.

En fi, dediquem el dia 22 a recórrer el centre de Potosí. Un veritable vestigi de l'esplendor colonial espanyol, sobretot gràcies al Cerro Chico i tota la plata que encara hi ha al seu interior. Però de tot plegat ja us en faré cinc cèntims més endavant.

Carrerons estrets i multitud d'esglésies, la constant de la ciutat...

Al vespre de la vigília de sant Jordi, la Laura i jo ens fem els regalets corresponents. Tenim nostàlgia de la nostra festa i no podem obviar-la. La Laura em regalarà el llibre-assaig escrit pel Raúl, l'amfitrió d'Hospitalityclub a Ushuaia. Per la meva part, li regalo la novel.la "El túnel" de l'Ernesto Sábato. Ah, i fixeu-vos, la Laura em regala una fantàstica rosa elaborada amb el paper del paquet de tabac. Aquesta noia és una artista de la papiroflèxia, tu!

I el dia de Sant Jordi és dilluns, i dilluns és dia de treballar a les mines de Cerro Chico. I nosaltres, com a turistes, ens apuntem a una agència per a visitar-les. Serà dur però alliçonador a la vegada.

La primera parada és al Mercado Minero. El mercat on tots els miners compren les seves provisions: dinamita (de venta legal aquí), coca, alcohol, tabac. Ens "obliguen" a comprar una bosseta de coca, tabac "miner" (un tabac negre fortet fet amb pell de taronja, plàtan i anís, usat pels miners) i algunes altres cosetes per a donar com obsequi als treballadors que trobem dins la mina.

I així ens disfrassem. Mentre nosaltres xalem amb els preparatius, milers de miners exhalen el poc aire i suor que els queda entaforats durant hores dins les mines, a més de 4000 metres d'alçada.

Després de vestir-nos per a entrar a la mina, ens porten dalt de tot d'un mirador. Som a uns 4500 metres. Des d'aquí divisem la ciutat de Potosí.

Esglésiola i Cerro Chico al fons...

Casc històric de la ciutat des de les mines que van fer-la créixer. Sabieu que al segle XVI aquí hi vivien més de 160.000 persones? Sabieu que Potosí era aleshores la ciutat més poblada del món? Doncs sí, moltíssim més que Paris i Londres! I tot gràcies a la plata i als negocis paral.lels. Bé, i sobretot a l'explotació inhumana dels indígenes per part dels espanyols. Ens explica la nostra guia, la Helen, que milions d'indígenes van néixer, viure i treballar dins les mines sense sortir-ne, només en sortien cadàvers, és clar.

Fins hi ha mesquites als carrerons de Potosí, prova evident del passat esplendorós i comercial de la ciutat...

Fins i tot es diu que el capitalisme va néixer gràcies a aquestes mines. La producció era tan enorme que només aquestes mines van fer créixer i estabilitzar les economies de l'Argentina (gràcies a la necessitat de cuir per la mina), de les Filipines (per a no sé quin material necessari); i alhora feu que els païssos del nord d'Europa iniciessin el negoci bancari. Però si voleu informació més detallada del tema, només cal que ho busqueu als llibres o a internet. Jo ja fa tants de dies que vaig ser-hi que ho he oblidat gairebé tot, sobretot els detalls.

La nostra guia, la Helen, ens explica tot el que ara jo hauria de recordar...

Detall de Cerro Chico...

Una altra noia ens explica com es preparen els explosius...

La metxa...

La noia s'allunya amb la metxa ja encesa un centenars de metres i torna cuita-corrents...

L'explosió ens sorprèn a tots. No esperàvem que fos tan forta! I aquesta és la càrrega mínima que utilitzen dins la mina, i només se separen uns metres. I ens diuen que dins sentirem explosions similars. Ui, quina por, mare meva!

Darreres explicacions i comprobació del material abans d'entrar dins la mina...

Dins cal anar cridant per donar constància de la nostra presència. Si no ho fem, els "carretilleros" t'embesteixen. La pitjor feina dins les mines és la d'aquests homes soferts, els "carretilleros". S'encarreguen de treure els materials cap a l'exterior amb les "carretilles". Actualment no hi ha l'esclavitut de l'època colonial, però es treballa exactament amb els mateixos mètodes. No hi ha prou diners ni és rentable mecanitzar les mines. Així que els "carretilleros" han de treure 80 carretilles plenes durant les vuit hores de treball per a guanyar 50 bolivianos, és a dir, 5 euros diaris. I penseu que ho vam provar i és una feina duríssima; cada carretilla porta més de 100 kilos de pes i com veieu en la fotografia no sempre els viaranys dins la mina són a peu pla. Moltes vegades han de transportar les pedres a l'esquena. Bé, millor no seguir perquè ja us ho podeu imaginar. Actualment la majoria de forats no són massa rentables, i, el que és pitjor, que Bolívia no té indústria per a refinar els minerals, és a dir, per a extreure'n la plata o el que sigui. Per la qual cosa, tots els materials extrets van a petar a multinacionals que fan el negoci del segle, mentre els bolivians s'hi deixen l'esquena, la salut i la vida per quatre xavos.

I aquest personatge és el "tío". Hi ha dues versions per a explicar la seva existència: l'una ens explica que durant la colònia els indígenes explotats van començar a desobeir als espanyols i es negaven a treballar. Aleshores els espanyols van inventar-se una espècie de déu dins la mina per a "control.lar-los". S'anomena "tío" perquè tant en quítxua com en aymara, la pronunciació de la "d" no existeix. L'altra versió, explicada per un noiet miner en un reportatge vist a La Paz, ens explica que com que Déu és a tot arreu menys a les mines (allà no hi entra), aleshores els miners professen al "tío" que és com la manifestació de Satanàs dins les mines. Si no el veneren, porta mala sort.

A part del "tío" també es venera la "pachamama", la Mare Terra. Heus aquí la seva representació...

Hi ha representacions del "tío" en totes les mines. Els dimarts i els divendres, els treballadors s'hi apleguen per a fer-li ofrenes: coca, alcohol pur, cigarrets.

Un carretillero exhaust travessa un precari pont per damunt de l'abisme...

Mentre uns hi deixen la pell, nosaltres, els turistes privilegiats, xalem com criatures passejant-nos per aquí. Realment se'ns regiren les entranyes en comprovar la situació. Proves de parlar amb els miners i t'adones que, tot i el cansament i fatiga crònica, no s'aturen ni un moment per a aconseguir de transportar les 80 carretilles obligades. Massa dur per a esperits sensibles. Amb la nostra bosseta de coca i refrescos d'obsequi representa que hem de quedar-nos tranquils. No hi ha altra cosa que provar de sortir d'aquí ràpidament i mirar de païr-ho per a no afectar-nos massa més del necessari. Almenys, jo, des d'aquí, puc explicar-vos-ho, i puc esbrinar també, que, si bé ha canviat poca cosa, sembla ser que amb l'Evo Morales, cada vegada les coses van més ben encaminades. Esperem que Bolívia pugui control.lar i manufacturar els seus propis recursos naturals sense haver de malvendre'ls a multinacionals explotadores com fins ara.

I per fi sortim del forat, de l'infern, de la tomba de tants homes i nens anònims. Sí, encara hi ha nens treballant aquí, moltíssims nens... Per fi sortim de la fosca, per fi ens sentirem tranquils al defora, al món dels homes. Aquí dins només hi ha trisesa, mort i explosions. I gent que no té més remei que guanyar-se el pa sota condicions de semi-esclavitut.

Edificis construits com a vivenda de molts miners. No hi ha com tenir la feina al costat de casa. I amb aquests xalets a la muntanya envoltats d'aire pur i polsegura...

En sortir de la mina, presenciem el rescat d'un miner ferit. Sembla ser que té els peus aplastats per un desprendiment de roques. La nostra guia primer pensa que es tracte d'un simulacre, però després ens confirmen la notícia. I ens fa l'efecte que això és el pa de cada dia.

Després dels dies a Potosí, volem continuar viatge al sud per arribar-nos ja a l'Argentina. Així, el dia 24 d'abril ja som enfilats dalt d'un bus-pot al més estil bolivià i vinga polseguera i camins de carro fins a la frontera. Una nova tortura per les pistes de Bolívia.

Gairebé nou horetes més tard, arribem a la frontera, passem de Villazón a La Quiaca, de Bolívia a l'Argentina. Dos pobles idèntics sense gràcia, dos pobles que viuen de la frontera, on no hi ha llei ni simpatia. Millor guillar ràpidament d'aquí. Just el temps per a fer la fotografia. El sud més sud, allà on vaig ser al febrer, Ushuaia, és a una pila de kilòmetres. Buf, Toni, encara tens l'esquena prou bé després d'haver recorregut més de 20.000 kilòmetres en busos per aquestes terres.

I així, guillem del fred i l'estrés de La Quiaca per a acostar-nos al poblet (recomanat pels amics argentins que hem conegut a Potosí) de Yavi, on arribem a les sis de la tarda. Un dia de busos i més busos. Yavi però, ens acull sota un mantell de pau, som al cel o al paradís!? i l'hostal La Casona ens acull sota mirades de complicitat i una bona gent que passaran a ser bons amics en un obrir i tancar d'ulls. Per fi arribem a la calidesa del nord de l'Argentina!

Després d'una vesprada fent amistats sota l'escalforeta d'un mate, decidim apuntar-nos a l'excursioneta a Laguna Colorada.

Som ja a 25 d'abril, aniversari de la meva fillola Laura. Felicitats Laureta! en un dia tan assenyalat, tocava una bona caminadeta sota el sol de tardor de les alçades nord'argentines.

Avui fa un any just que vaig arribar a Quito, a l'Equador, era un noiet esporuguit que mai havia sortit de casa com qui diu. Ara em sento regenerat, més valent per afrontar la vida i les incerteses futures. I sobretot, em sento enganxat al viatge, crec que mai més podré deixar de mirar els mapes i encisar-me desitjant de ser allà, o encara més enllà. De moment, quan torni, potser faré una passejadeta per Portugal i, és clar, unes bones caminades pels meus estimats Pirineus.

El solet és de justícia i el camí sembla sense fi...

Però sota els Cerros de los Ocho Hermanos i, sobretot, amb la bona companyia de l'Esteban, la Nadia, la Delfina, i la Laura (d'esquerre a dreta) la passejada serà d'allò més divertida i entretinguda...

Una primera llacuneta sota els primers cerros. El nostre llac és entre el setè i vuitè Cerro...

Vicunyes salvatges...

I terra erma...

Un ruc...

I per fi, el repòs i la recompensa de la llacuna. Els suposats flamencs que hi hauria d'haver ja degut haver guillat cap a terres més càl.lides. Llàstima pels nostres amics. Per a nosaltres rai, que després del tour d'Uyuni ja n'hem vistos prous.

Banyet de peus a les aigües gèlides de la llacuna colorada...

Un bon entrepà per a celebrar l'arribada...

I amb tomàquet i tot l'entrepà, tu!...

I heu-nos aquí a tots cinc disfrutant d'un pic-nic i de bones converses. Tant l'Esteban i la Nadia, com la Delfina, són tots "porteños" (de Buenos Aires capital), i cap d'ells compleix amb els tòpics que els defineixen. Aquests són realment gent encantadora. A la Delfina ens l'anirem creuant al llarg dels propers dies pel nord del seu país i iniciarem una bona amistat. Delfina, t'esperem per Catalunya!

Als voltants de la Llacuna Colorada hi ha d'haver petroglifs. Els acabem trobant ben amagadets en unes roques a uns tres-cents metres llac enllà. Però de les suposades pintures rupestres ni rastre.

Detalls dels petroglifs d'èpoques remotes...

Descansarem una estoneta més sota el solet fins que un fort vent glaçat comença a despertar-nos de la nostra letargia.

El retorn a Yavi serà una bona tortura sota un vent en contra incessant. Un llangardaix sembla mofar-se de la nostra mala fortuna.

A les cinc de la tarda ja som a la carretereta asfaltada, el poblet només és a 2 kms. Fem un merescut descans a l'ombra i a recer del vent quan, tot d'una, passa un cotxe i s'atura quan em veu fent dit: és la mestressa de l'Hostal La Casona! D'això se'n diu servei porta a porta.

El vent de la tarda fueteja aquestes planes desèrtiques de l'altiplà andí...

A la tarda llegim i escrivim en companyia dels gossets de l'hostal...

Detall del pati interior de l'hostal, fet d'adobe...

Al vespre soparem tots plegats al "Carlitos", l'únic lloc obert en aquest minúscul poblet colonial. Ben entrenyable el nord de l'Argentina. Som en un dels racons i en una de les províncies més pobres del país, encara a l'altiplà andí d'influència indígena quítxua, a uns tres-mil metres d'alçada. Massa diferència amb Bolívia no hi ha, no. Només la moneda, la cervesa Salta, Norte o Quilmes, i el turisme nacional.

A l'hostal hi coneixerem també en Wim (un belga gegant amb un cor igual d'enorme), i la Syrille i en Reno (una parella de Marseille). amb ells tres viurem grans aventures més endavant.

Entre mates, partidetes d'escacs i de daus i, sobretot, somriures i bona conversa, caurà la nit al tranquil.loi poblet de Yavi.

Estem ben perduts enmig del no-res...

El 26 d'abril, de bon matí, aprofitarem el "remis" (espècie de taxi) contractat per la Nadia i l'Esteban, per a retornar novament fins a La Quiaca. Des d'allà, al migdia, tenim bus cap a Humahuaca. Aprofitarem el matí per a creuar la frontera a peu i fer algunes compres i canviar bolivians a Villazón, dins de Bolívia.

Després d'alguns estúpids problemes fronterers (la paia cantó argentí ens ha segellat i no hauria d'haver-ho fet), podem retornar a l'Argentina i agafar bus sud avall. Ens volien fer quedar 24 hores a Bolívia per la maleïda incompetència de la policia argentina. Finalment, després de discussions surrealistes i d'escorcolls innecessaris, ens anul.len l'entrada i tot arreglat.

M'oblidava d'explicar-vos un altre incident (aquesta vegada cantó bolivià). El dia 24 , quan érem prop de la frontera, el bus va aturar-se. Eren les FELCNT (Fuerzas Especiales de Lucha Contra el NarcoTráfico bolivianes). La Laura i jo érem els únics estrangers del bus. I a mi em va tocar la grossa. Em van escorcollar de dalt a baix, moltxilla de mà inclosa i, després em van fer assenyalar la meva enorme motxillota dins la bodega del bus. La van treure i la van remenar de dalt a baix. si al Perú només registren als peruans, aquí només als estrangers. Finalment, sota la mirada dels passatgers bolivians i quan ja el xofer estava convençut que ens quedàvem presos per tinença de drogues, el militar de la FELCNT es va convèncer que érem gent sana i ens va deixar continuar cap a l'Argentina.

Bé, explicades les anècdotes de fronteres, tornem a ser a La Quiaca. Més incidents: avui la nostra idea era la d'arribar-nos a Santa Ana, diminut poblet que no surt als mapes ni a les guies, però que els nostres amics argentins de Potosí van aconsellar-nos animadament.

Així, parlem amb el xofer del bus perquè ens deixi a l'encreuament. L'home no ha sentit a parlar en sa vida de Santa Ana, però, finalment, el seu ajudant sí que sembla al cas i el xofer assenteix.

A uns 20 kilòmetres d'Humahuaca el bus s'atura i ens informen que som a l'encreuament demanat. Som enmig del no-res i, ben aviat, descobrim que l'encreuament on som no és el de Santa Ana sinó el d'Iruya. I per aquí no passa ni una ànima. Després d'esperar un parell d'horetes decidim aturar el següent colectivo cap a Humahuaca i provar d'anar a Santa Ana des d'allà.

A les cinc de la tarda arribem a Humahuaca, el poble més turístic i poblat de la Quebrada que porta el seu nom. A la terminal ens indiquen que l'endemà a les vuit del matí hi ha transport cap a la desitjada Santa ana, que passen pel pont del darrera del poble.

Esglésiola i campanar d'Humahuaca, famós pel seu rellotge...

Abans no es faci fosc, passegem i visitem la població.

Res de massa interessant. Molt de fred i força antipatia en comparació amb Yavi. Sortosament demà toquem el dos d'aquí. al vespre ens cruspirem un cabrit al forn i un pudding força bo.

El dia 27 a quarts de vuit del matí som al pont en qüestió. Aquí ningú tampoc ha sentit a parlar del ja poblet fantasma de Santa Ana! Finalment, una furgoneta a la qual interrogo m'informa que va a Santa Ana però que ja va plena, a full de gent, i que potser en passarà una altra. esperem i esperem sota el fred i res. Ens acabem autoconvencent que el nostre destí s'inclina cap a Iruya i que a Santa Ana no ens hi volen. Volíem baixar de Santa Ana cap a Las Yungas (selva) de Valle Colorado, amb mules, una caminada de sis hores recomanada pels amics argentins de Potosí, però acabem claudicant.

Bus a Iruya...

Al final, agafem bus cap a Iruya, i, de ben segur, que no ens ens penedirem. Els dies a Iruya seran d'allò més extraordinaris.

Mar de núvols als nostres peus...

El trajecte fins a Iruya dura gairebé quatre hores. Convé no adormir-se aquí perquè el paisatge és fabulós. El colectivo ascendeix fins a una abra a quatre-mil metres per continuar en fort descens fins al poblet entre muntanyes d'Iruya.

La pista que mena a Iruya és sinuosa i plena de penyasegats...

Cerro Fraile (4960 m), al fons de la vall...

Primeres imatges de l'encantador llogarret d'Iruya, enclavat enmig de les muntanyes...

La Javi (és nom de noia aquí), la filla de l'hostal, vol remenar el meu aparell fotogràfic. Ens acabem fent tots una foto...

I ella ens fa aquesta a nosaltres...

Un sac de nervis aquesta nena!...

Camps i casetes tradicionals als voltants d'Iruya...

Després d'instal.lar-nos anem a donar un tomb fins al mirador del poblet.

Iruya des del mirador...

Més imatges del poblet i voltants...

Quan tornem de la passejada, descobrim amb sorpresa que en Wim, la Syrille i en Reno, són al mateix hostal!

Un hostalet encantador on ens sentirem com a casa i amb molt bona companyia...

Mentre la Laura mateja amb els nostres amics, retorno al mirador abans no caigui el sol.

Un còndor treu el cap per entre les muntanyes. Aquí n'hi ha ple!...

En Wim, la Syrille ien Reno ens conviden a anar l'endemà a Capilla, un poblet a més de quatre-mil metres d'alçada per a participar en la festa de Vacunació i Marcatge d'ovelles i braus. Una família d'Iruya els ha convidat a anar-hi. No dubtem ni un instant en apuntar-nos-hi!

Així, el dia 28 a les sis del matí, ja som esperant la pick-up per anar a Capilla. La puntualitat argentina, ja se sap, és tot menys puntual. Fins a un quart de nou no sortirem, mentre la vall d'Iruya s'omple de núvols.

El trajecte fins al perdut poblet de Capilla durarà més de dues horetes. Un paisatge fascinant s'obre sota les nostres mirades extasiades...

Som a Capilla, a uns mil metres per damunt d'Iruya, ara amagada rera el mar de núvols...

Allà ens hi esperen tots els familiars per a començar la feina de marcatge i vacunacions. Mentrestant, les olles ja bullen i la carn de llama es cou damunt les brases...

Aquestes són les cordes usades per atrapar els braus. Després ho veureu...

Els braus i les vaques de tota la vall comencen a baixar de les alçades empesos pels soferts kollas que viuen en questes alçades sense electricitat ni massa comoditats...

El primer torn és per les ovelles i les cabres, més dòcils i fàcils de marcar i vacunar...

N'hi ha a centenars...

En Miguelito disfruta entre les ovelles...

El dia d'avui és tot un aconteixement a la vall. Ttohom es reuneix per la feina i després, la gran comilona...

Cal comprovar que l'animal no estigui prenyat abans de vacunar-lo...

Un "chivo" ben elegant espera atemorit el seu torn...

Els dos vailets posen per a les fotografies...

I aquest bon jan és el que posa les vacunes...

Un gosset ben petitoi també és per aquí per aprendre l'ofici...

Capilla és una església i quatre cases. I per damunt de tot, gent soferta de l'altiplà...

Casetes tradicionals...

Esglésiola...

Després de vacunar, tots els animalons es marquen amb pintura vermella. No fos cas que la tortura fos doble!...

Les cabres i les ovelles ja estan enllestides. Convé agafar forces per a afrontar la part més dura de la jornada: els braus! Així, l'àpat comença amb un fetge de llama farcit, una mica de mote i papas andinas amb salsa ben picant...

Després del fetge, toca una sopa ben carregada de cor i tripes de llama. Massa fort pels nostres estómacs civilitzats. Però cla menjar-s'ho tot perquè no es tracte de fer un lleig enmig de la celebració...

Aquí tothom menja com pot i el que pot...

La carn de llama a la brasa és tota una delicatessen per a nosaltres...

Un noiet ben especial, aquest. En aquest raconet, suposem que a causa de la consanguinitat, hi ha força casos de deficiència mental...
Interior del campanar...

Interior de la capella...

I amb les panxes ben plenes, toca l'hora de la veritat. Com si fos un "rodeo" al més pur estil americà, és hora d'enganxar els braus i immobilitzar-los per a marcar-los i vacunar-los (i altres cosetes més desagradables...)...

El abuelo és el més experimentat de tots. Serà l'encarregat de procedir en el ritual més macabre pels nostres ulls però necessari en qualsevol cas...

Un cop enganxat l'animal pel cap amb l'ajuda de les cordes, els homes corren cap a les estaques situades enmig del corral. És el moment de continuar immobilitzant l'animal...

Un altre home s'acosta al brau i procura immobilitzar-lo per les potes del darrera fins a fer-lo caure...

Un cop al terra i ben immòbil, ja poden procedir: vacunació primer i, s'hi s'escau...

...la castració... Una escena ben sagnant i esfereïdora per a nosaltres...

Atònits, contemplen l'escena...

Mentre l'abuelo retorna amb les mans banyades de sang. Ens comenten que cal castrar alguns exemplars per a les baralles entre mascles. Les mesures higièniques són gairebé inexistents i el patiment dels animals és evident. Però així també es deuria fer a les nostres terres, oi?...

Un mate és benvingut i necessari per a relaxar-nos després de tanta sang i fetge...

L'Irina, una fotògrafa porteña també convidada descansa al sol. És una noia arrogant i malcarada fins a extrems caricaturescos...

Mentre els seus parents animals pateixen, un burret s'ho mira des de la seguretat de dalt del turó...

Després de la vacunació i les castracions, tocarà una estoneta breu de descans. Caldrà tornar-hi per a fer el marcatge a foc viu...

Aprofitarem aquesta estona per a anar a donar un tomb...

Unes bones banyes...

La segona part de la feina sembla voler començar. Els braus s'han calmat una micona després de la primera embestida. Ara toca la segona part, encara més dura pels animals...

Detall del poblet...

Bromèlies...

Un vedellet acabat de marcar...

Els ulls d'aquest brau parlen per si sols: el sofriment del marcatge a foc viu és ben evident en la seva mirada de pànic...

Després d'hores de feina, toca acabar la festa anual. I els rituals a la Pacha mama són ben necessaris. Cal lligar un tros de llana als dos ossos de la fotografia, mentre ho fas, l'home en qüestió simula que és un brau enfurismat i que els dos ossos són les banyes. Després d'aquest ritual, toca regar les vaques i la terra del corral amb la Chicha (blat de moro fermentat) en oferiment a la Mare Terra o Pacha Mama...

Foto amb la família amiga...

Just abans de retornar cap a Iruya, un nou espectacle amb el qual no hi comptàvem: centenars de llames baixen de les muntanyes sota la llum del capvespre...

El dia 29 d'abril anem plegats a San Isidro, un poblet a unes dues horetes i mitja a peu. Per arribar-hi, cal seguir el riu enmig d'una fantàstica quebrada. I és clar, caldrà atravessar centenars de vegades el riuet.

La Syrille...

En Wim...

I ja que tenim en Wim aquí, aprofitaré per a ampliar-vos les recomanacions musicals. Aquests dies he escoltat força música del bon amic belga, el llargarut. I també he pogut anotar noves recomanacions franceses de la Syrille i en Reno. Però sobretot, el que vaig oblidar-me en l'altre post, és les dues joies musicals que porto al meu mp3 des que vaig marxar de casa de la Chris i en Nicolas d'Arequipa. A qui agradi la bona música francesa i les bones lletres, que no es perdi en Jamil. Recordeu, sobretot aquest paio, en Jamil. Impressionants lletres per a tronxar-s'hi de riure! I també Les Cowboys Fringants, un bon grup del Québec!

I ara ja sí, una nova llista, una nova i darrera ampliació dedicada al meu germanet Carles i al meu bon amic Miguel:

. La Tordue (molts ja els coneixeu)

. Les malpolis

. La rue Kétanou

. Les amis de ta femme

. Malik Abdelkader

. Fantazio

. Les Femmouzes T

. Les VRP

. Massillia soundsystem

. San Severino

. Hubert Felix Tiefaine

. Mon côté punk

. Brigitte Fontaine

Fins aquí tos francesos o francòfons.

A continuació, una petita llista de música impressionant escoltada de l'Ipod d'en Wim:

. Ivo Papasov (Love Story) música dels Balcans, de Bulgària. Unes veus que fan posar de pell de gallina. Diria que és ben difícil de trobar, però val la pena de fer l'esforç. Potser en Jordi (Pedret) en sap alguna cosa?...

. Götan Project (molts els coneixereu ja). Un trio que fan versions jazz a partir dels tangos. Impressionant també.

. Toots Thielemans ( un belga mestre de l'harmònica)

I bé, sembla que per avui ja n'hi ha prou de música, oi?

La darrera pujada a San Isidro és d'allò més empinada...

Panoràmica tot enfilant les darreres pujades al poblet...

Església de San Isidro. Arribem al migdia sota un sol de justícia. Una amanideta d'arròs i verduretes, i com no, la cervesa Salta d'acompanyament. Descanset a l'ombreta i sant tornem-hi.

A desfer el camí fins al fons del riu...

La tornada a Iruya la farem pel "camino de verano", caminoi a mitja muntanya usat a l'època de pluges quan el riu va massa crescut.

El caminoi de retorn serà molt més agradable que el d'anada. Passem enmig de prats de blat i el camí flanqueja infinitat de petites quebrades.

En Reno, un entusiasta de les pedres. Es passa tota la tornada cercant pedretes...

Una de tantes quebrades que el senderó recorre i salva...

El caminoi és estret i a voltes aeri...

Des d'aquí, ja només toca baixar en picat fins al fons de la quebrada i retrobar el riuet...

Dues fotografies d'un servidor a qui agrada sempre enfilar-se prop de l'abisme... l'espectacle des d'aquí és extraordinari!...

Camps i més camps a mitja muntanya, per damunt del riu...

Les panotxes s'assequen al sol sobre els teulats de les cases...

El senderó a voltes s'enfila per a superar enormes quebrades, i a voltes davalla en picat fins al fons del riu...

Davallem amb la mirada perduda cap als colors rogencs dels turons del fons de la quebrada...

Més casetes de camperols i més panotxes al sol...

La Laura s'ofereix per a la fotografia. Ella que mai vol sortir-hi...

Les imatges no poden captar la vertadera essència i colors de la quebrada. Cal anar-hi i passejar-s'hi per a entendre-ho... Qui s'anima?...

Foto "família". Formarem una bona colla aquests dies tots plegats!...

Més detalls de les tonalitats cromàtiques sorprenents de la quebrada...

I això són uns estranys animalons que trobem al fons del riu. Semblen ous d'alguna cosa, oi?...

Més fotografies dels entorns d'Iruya... Un paisatge únic del nord de l'Argentina...

Arribada a Iruya després d'un agradable dia de caminada...

Cau un nou dia a Iruya i el fred recomença. La sorpresa arriba quan arribem a l'Hostal! Sabeu qui hi ha? La Delfina! La nostra estimada amiga porteña amb qui ja vam coincidir a Yavi.

I és clar, toca anar a celebrar el retrobament amb un bon soparet a Casa Tina, el lloc més recomanat del poblet per a degustar les especialitats gastronòmiques de la vall.

La Delfina encara es quedarà alguns dies a Iruya. Allà també coincidim amb en Guido, un francès de Perpinyà un pèl il.luminat. Dies després tornarem a coincidir a Salta amb la Delfina i ens explicarà fins a quin punt arriba la "bogeria" del francès en qüestió. Hi ha gent estranya a tot arreu, oi?

En Pol, el meu estimat gatet de La Albahaca...

El dia 30 toca tornar a matinar. Anem tots plegats, excepta la Delfina, cap a Tilcara. Primer ens caldrà passar pel poble d'Humahuaca, per, des d'allà, agafar un nou colectivo fins a destí. En Wim coneix una bona gent de l'Hostal La Albahaca i cap allà ens dirigim. Sortim a les sis del matí d'Iruya i a quarts d'onze del matí ja som al nou poblet: Tilcara.

En Dani i en Pablito ens reben amb els braços oberts. Passarem tres fantàstics dies al seu hostal i disfrutant del bon ambient i de les festoles de Tilcara.

Al vespre de la nostra arribada a Tilcara anirem de festola a la "peña de Carlitos", el que veieu cantant a la fotografia. Realment xalarem de valent amb les "chacareras", els "carnavalitos" i les "sambas" jujeñas. Bon menjar, bon vi i bona cervesa entre bons amics. Què més es pot demanar? Doncs algunes ballaruques i el bon cor d'el Colla Tilcara, un autèntic rodamón i trovador de l'Argentina!

I heus-lo aquí, al personatge: El Kolla Tilcara (o també escrit colla o coya). Un homenàs tot bon cor que ha recorregut el seu país, a peu, en bicicleta i a cavall. Primer baixant fins a Ushuaia i d'allà enfilant fins a Alaska durant vuit anys. Posteriorment va repetir l'experiència a cavall. Ens explica que també ha recorregut Europa de la mateixa manera. És tot un personatge i tota una institució al poble, estimat per tots. L'home, trovador kolla com és, ens recitarà un seguit de coples i poemes de la zona, una veritable meravella el seu art de recitar acompanyat del seu inseperable tambó. A continuació us he transcrit un dels poemes més bonics del seu repertori:

No te rías de un colla No te rías de un colla, que bajó del cerro, que dejó sus cabras, sus ovejas tiernas, sus habales yertos. No te rías de un colla, si lo ves callado... si lo ves zopenco, si lo ves dormido. No te rías de un colla, si al cruzar la calle, lo ves correteando igual que una llama, igual que un guanaco Asustao el runa como asno bien chúcaro; poncho con sombrero debajo del brazo. No sobres al colla si un día de sol, lo ves abrigado con ropa de lana; transpirado entero. Ten presente amigo, que él vino del cerro donde hay mucho frío donde el viento helado, rajateó sus manos y partió sus callos. No sobres al colla si lo ves comiendo su mote cocido, su carne de avío allá en una plaza, sobre una vereda o cerca del río, menos si lo ves coquiando por su Pachamama. El bajó del cerro a vender su lana, a vender sus cueros, a comprar l'azucar, a llevar su harina, y es tan precavido que trajo su plata y hasta su comida y no te pide nada. No te rías de un colla que está en la frontera, pa lao de La Quiaca, o allá en las alturas del Abra del Zenta.Ten presente amigo, que él será el primero en parar las patas cuando alguien se atreva a violar la Patria. No te burles de un colla, que si vas pa´l cerro te abrirá las puertas de su triste casa. Tomarás su chicha, te dará su poncho, y junto a sus guaguas, comerás un tulpo... y a cambio de nada. No te rías de un colla que busca el silencio, que en medio de lajas, cultiva sus habas, y allá en las alturas, en donde no hay nada... ¡así sobrevive con su Pachamama!

I aquest és tot un especialista dels instruments tradicionals de vent de la zona. En la fotografia està tocant l'erque, una espècie de flauta enorme i llarguíssima que ocupa gairebé tota l'amplada de "la peña". Fins i tot m'ha estat impossible de fotografiar-lo sencer.

La música continua tota la nit amb la participació de René y sus amigos acompanyats al charango pel "duende" i a la percussió pel nostre amic Pablito.

I com ja sembla ser tradicional, els invitats de l'Hostal La Albahaca són els primers i els únics a animar-se a ballar.

Església de Tilcara...

Avui és 1r de maig, dia del treballador. I per a celebrar-ho, dormim la ressaca fins al migdia. A la tarda provarem d'acostar-nos a Purmamarca, però no hi ha colectivos avui. Finalment sortirem a estirar les cames fins a la Laguna de Cerro Chico.

El caminoi és agraït perquè s'enfila enmig d'una arbreda. I és clar, sota la sufocant calor del migdia jujeño, aquests detalls són importants. A la fotografia veieu un trosset del poble.

Més camps de blat i típic entorn ple de cardones o cactus...

Un ànec a la llacuna...

Una petita llacuna plena de gentada fent els seus asados. Avui és festa a tot arreu i aquí la gent també fa el "dominguero"...

I de tant fer el "dominguero", acaba passant allò inevitable: un incendi. Entre la calorassa i el fort vent sec de la regió, no deixa de ser perillós, però la gent d'aquí sembla d'allò més tranquil.la i acostumada...

Sortosament, tot acabarà ràpidament...

I les nostres sombres no hauran d'apretar a córrer sota un sol de justícia...

Tornem cap a casona que a l'ombra s'hi està de meravella...

Aquesta és l'entrada a la nostra "peña"...

I, al vespre, continua la festola. Aquesta vegada fem un asado a l'hostal. Aquí teniu l'afable Dani en plena feina...

I com que nosaltres no anem a la "peña", la "peña" ve a casa. D'això se'n diu servei a domicili! En René i el Kolla Tilcara ens deleiteran novament amb les seves cançons i versos...

I així, amb un asado de por i escoltant les entrenyables melodies jujeñas, passa la nit i es buiden les ampolles.

L'endemà dia 2 de maig és hora de posar-se les piles. Tanta festa rovella i cal estirar les cames una micona per a que no sigui dit que només xumem i jalem. En Reno, la Syrille i jo ens despertem amb "retortijones" a l'estómac. Suposem que alguna carn crua que vam engolir ens va sentar malament. Però res d'importància. al vespre ja estarem gairebé com nous.

Així, la Laura i jo marxem cap al migdia cap a Purmamarca, un poblet encantador a mitja horeta en colectivo des de Tilcara. Jo, encara amb la panxa regirada, faré alguns esforços per a caminar, però el paisatge bé s'ho val.

A Purmamarca enfilem pel "paseo de los Colorados". Un bell passeig entre les seves característiques muntanyetes rogenques...

Oi que és bonic i sorprenent?... Al fons, el Cerro de los Siete Colores...

Grisos i vermells dominen tot el paisatge. Un altre planeta?...

A mig camí fem un merescut descans al sol, damunt l'arena vermellosa que tot ho tenyeix...

Ens enfilem per una petita quebrada. Sembla ser que a l'estiu totes aquestes quebrades, ara seques, s'omplenen de riuets que banyen les valls...

Més tonalitats vermelloses i reguerons de l'erosió de l'aigua i el vent...

Tornem a Purmamarca per un altre caminoi. Aquesta vegada enmig de les muntanyes i per unes petites crestes que despertaran l'adrenalina a la Laura...

Purmamarca des de dalt...

Algunes imatges del nostre recorregut improvitzat per les crestetes dels voltants del poblet...

Problemes tècnics de la Laura. Una micona de por i de vertígen. Laura, haurem de dir a la Marta d'anar tots plegats als Pirineus, que això no pot pas ser...

Però, finalment, arribem sans i estalvis al poblet de Purmamarca...

I, mentre esperem el bus de retorn, passegem per entre la multitud de paradetes d'artesans...

Al vespre gaudim d'una nova lluna plena des de La Albahaca. I per a continuar amb la tradició, aquesta nit soparem Locro. Un plat típicament norteño, una espècie de fabada asturiana amb productes autòctons, perquè us en feu una idea. I és clar, imagineu-vos si ens anirà bé això als qui patim mals de panxa des de l'asado d'ahir. en qualsevol cas, fa una oloreta que no ens en podem estar. Mmmmm, per a sucar-hi pa, el locro aquest. Dani, eres todo un artista!

Bé, fins aquí un nou post del meu viatge que ja comença a entreveure el final. Un final a contracor, perquè com més temps passo per aquestes terres més ganes tinc de quedar-m'hi un llarg temps més encara. Però ja se sap, tot s'acaba un dia o altre, i aquest viatge ja té les hores comptades.

Acabo d'escriure aquest post avui dia 6 de maig, des del poblet de Cachi, a les valls Calchaquís de la província de Salta. Però això ja serà una nova història pel proper post, potser el darrer del meu llarg periple per les Amèriques...

Altra vegada al Salar d'Uyuni i Lípez...

2007-04-21T23:34:00.000+01:00

Hola amics!

Finalment he pogut fer realitat el desig que arrossegava des del passat octubre; he tornat al Salar d'Uyuni i a la Cordillera Lípez.

Aquesta vegada hi he estat amb la Laura, mentre que la primera hi vaig ser amb en Jordi, en Puchini. Com va la vida noiet?

Després dels tres dies a La Paz, el dia 14 d'abril al vespre marxàvem cap a Uyuni. Recordava aquest trajecte com un dels pitjors del meu viatge. I és que la carretera entre Oruro i aquesta població és plena de bots i hi fot un fred que pela. Vaig previndre la Laura i vam pujar al bus ben mentalitzats i amb tota la nostra roba d'abric disponible. Sortosament, aquesta vegada el bus disposava de mantes, imprescindibles per a circular per l'altiplà andí bolivià en plena nit.

Vam estar-nos un dia i mig malaltons...

El viatge va ser igualment infernal: impossible de dormir quan massa sovint el cap et topa amb el sostre perquè el conductor no ha pogut frenar (o directament no ha volgut fer-ho) davant d'un de tants bots de la pista. Si t'adorms, de ben segur et despertes amb un bon bony al cap. Més que anar en bus, el trajecte sembla l'atracció estrella d'una fira d'atraccions.

A la matinada del dia 15 arribem cansats, amb fred i son, a Uyuni. Jo em trobo un pèl regirat de panxa i la Laura també és del parer de buscar allotjament per a recuperar-nos i marxar l'endemà a fer el tour.

Així, doncs, a quarts de vuit del matí ja som instal.lats a l'Hostal Inti Uyuni on dormirem fins al migdia.

Només despertar-me sento que no estic fi del tot però ho atribueixo a la nit del lloro dalt del bus. Sortim als carrers d'Uyuni amb la idea de negociar el tour de quatre dies que volem fer. Em sento marejat i sense gana. La Laura menjarà normalment mentre a mi no m'entra res. Prefereixo fer desdejuni avui.

A la tarda acabarem pactant el tour en una agència que sembla seriosa. No vull repetir els problemes d'organització patits a l'octubre amb l'agència Juliet Tours.

Així, quedem l'endemà dia 16 per a sortir a quarts d'onze del matí.

Aquella nit la passo aixecant-me cada dos per tres per anar al WC. Tinc una descomposició de cavall i em sento feble.

Al matí li comento a la Laura el meu estat i que em convindria postposar el tour un dia. Li demano que parli amb l'agència i que compri suero oral. Poc després torna amb la feina feta: una noia francesa també està malalta, sortirem l'endemà 17 d'abril.

La Laura sembla repetir ara els mateixos símptomes meus, i tots dos fem dieta de suero oral. Arribem a la conclusió que vam menjar alguna cosa en mal estat a La Paz. Una petita intoxicació habitual en aquests païssos.

D'aquesta manera ens passem tot el dia 16 bevent l'insípid brevatge i fent cacona líquida. Però no entraré en més detalls.

Cementiri de trens...

L'endemà, dia d'inici del tour, jo ja em sento gairebé recuperat. La Laura no està tan fina perquè ha començat el procés un dia tard. En qualsevol cas, no vol sentir a parlar de passar un altre dia sencer a Uyuni sense fer res.

A quarts d'onze som davant l'agència. I altra vegada recomencen els problemes: ens han agrupat amb turistes d'altres agències i, d'entre ells, hi ha una parella d'austríacs que han contractat tour de tres dies. Embolica que fa fort novament! Em foto de mala llet (jo que mai m'hi foto) i exigeixo que es respecti tot el que vam pactar. No pot ser que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i que ens tractin com a mercaderies.

Finalment, serà la bona voluntat de la Claudia i d'en David (els austríacs) i no els recursos de les agències, que acabaran solucionant l'assumpte. Els dos austríacs accepten allargar el tour un dia més si l'oficina de migració els canvia la data de sortida del país i els allarguen un dia el transfer cap a Atacama (Xile).

Després d'anar tots plegats a solucionar aquestes gestions, sortim sense més entrebancs a quarts de dotze del migdia. Més endavant però, sorgiran altres problemes...

Via de tren abandonada...

Uyuni és la població més gran (i més turística) de la zona del salar que porta el seu nom. Hi viuen unes 17.000 persones acostumades al clima extrem de la regió.

Llama joganera llença per terra totes les figuretes de sal al poble de Colchani...

Després de la visita "obligada" de tots els tours al cementiri de trens, ens apropem al salar. Fem una paradeta en l'altre punt gringo. El poblet de Colchani, dedicat al refinament i empaquetatge de la sal extreta al salar.

La següent parada ja serà dins del salar pròpiament dit. Som a la zona d'extracció de la sal...

I com que acabem de deixar enrera l'època de pluges, aquesta vegada visito un salar amb molta més aigua que l'octubre passat. Si bé no n'hi ha tanta com jo hauria desitjat.

Homes treballant rera meu, fent els característics pilonets de sal...

Amb una superfície de més de 12.000 km² i situat al sudoest de Bolívia, el salar d' Uyuni és el salar més gran del món. Diuen que conté un estrat de més de sis metres de sal molt pura. El salar es troba a 3700 metres d'alçada, a l'oest d' Uyuni, i s'extén com una enorme plana blanca. Aquesta extensió infinita són les restes d'un mar que ocupava tot l'altiplà fins al Titicaca i que va desaparèixer fa molts milions d'anys. Avui el Llac Titicaca, el Poopo, i els salars de Coipasa i d' Uyuni son les restes d'aquest antic mar.

Diferents fotografies obligades del moment...

La sal és tan barata als mercats internacionals que Bolívia no li surt a compte d'exportar-la. Així, només és per a consum nacional. Ja és mala sort ja! Amb la sal que hi ha per aquí...

Bandera andina i bandera boliviana...

Una nova paradeta obligada: la visita a l'Hotel de Sal...

El salar creix any rera any i, més o menys, es forma una crosta salina d'uns 8 centímetres després de l'època de pluges (quan el salar s'inunda fins a mig metre). És aleshores quan és més perillós i perdedor, però alhora més espectacular per l'efecte mirall de l'aigua.

El famós hotel de sal enmig del salar. Totes les agències et venen la moto de dormir-hi. Nosaltres vam dormir en una espècie de barracons de sal, però és clar, no era l'hotel aquest.

A la tarda arribem a Coqueza després d'atravessar tot el salar. Som en el seu extrem nord, als peus del volcà Tunupa. Dormirem en un allotjament fet parcialment de sal. Aquesta vegada hi ha molta més aigua que a l'octubre. Fixeu-vos en el reflexe dels núvols en el mar d'aigua i sal.

Colors vius en les aigües estancades dels voltants del salar. Geòlegs, això no us ho perdeu. Cal anar a Uyuni i a Lípez per a disfrutar de tants minerals.

Volcà Tunupa (5400 m), situat just entre els salars d'Uyuni i Coipasa, amb vistes excel.lents.

Pels volts de les tres de la tarda arribem a Coqueza, a l'extrem nord del salar, als peus del volcà Tunupa (5400 m), on passarem la pimera nit...

... en aquest hostalet modest fet parcialment de sal. Heus aquí tres fotografies de l'indret.

A quarts de cinc de la tarda acabarem de dinar i ens informaran que a les set tocades de la tarda hi haurà el sopar a taula. Ni temps per a païr tindrem! Així, doncs, de seguit enfilem fora la casa i ens passegem per les proximitats del salar.

Colors i textures extraordinàries, sembla un altre planeta...

Es troba a faltar una micona d'informació davant de tantes formacions espectaculars. El nostre xofer no està per la labor i també dubtem que sàpiga massa cosa del tema. És ben estrany que enlloc es pugui trobar informació (en tot Bolívia res de res) del salar i la Cordillera Lípez. Torno a pensar que algun espavilat de la zona d'Uyuni es podria fer d'or elaborant un petit llibretó-guia pels turistes més interessats a conèixer la zona.

Però tots nosaltres aprofitem la bellesa extraordinària que ens envolta per a estirar les cames i disfrutar d'un èxtasi fotogràfic amb la llum californiana d'abans del crepuscle i dels darrers raigs damunt les aigües que cobreixen parcialment l'extrem nord del salar.

Quan el sol comença a caure, les ombres s'allargassen. És el moment de l'anomenada "llum californiana", la millor llum per a la fotografia. Ens dirigim a la ribera del salar, per a buscar bones imatges...

Més imatges de formacions de minerals...

En Cédric i jo voltem nerviosos per a buscar bones imatges...

Foto "família" de dreta a esquerra: La Laura (ja la coneixeu), La Laëtitia, l'Stéphane i en Cédric (tots tres bretons), en David i la Claudia (austríacs) i un servidor.

Més detalls dels efectes de la sal en contacte amb diferents agents externs...

Ombra i reflexe d'en Cédrix damunt les aigües salades...

Tots acabem decidits a tastar l'aigua damunt d'una crosta afilada de sal. Renoi si punxa!

I és que el tema era arribar-nos a l'illeta descoberta per en Cédric...

És tot un plaer dels cinc sentits passejar-se sota per aquest decorat irreal...

Un 4x4 abandona el poble de Coqueza sota la mirada d'un treballador de la sal...

Les darreres sagetes de llum ocasionen efectes soprenents i reflexos prodigiosos sota les nostres mirades extasiades...

Fins i tot, el nostre amic, el treballador de la sal, sembla embobat amb l'espectacle que ens ofereix la naturalesa. No deu ser pas la primera vegada que ho veu tot això! Però hi ha dues vegades iguals?...

El núvol groguenc sembla voler amagar-nos el sol per a deixar-nos captar imatges com aquesta...

Nàufrags en una illeta de sal...

En David transporta a la Claudia fins a l'illeta. Sembla ser que no vol descalçar-se (...) Els pobres peus d'en David no deuen estar-hi massa d'acord...

Enmig d'aquest desert de sal infintit la sensació de soledat i llibertat és aclaparadora. El silenci i la tranquil.litat són grandiosos...

No us faig envejaaaaaaaaaaa??

No és pas un vaixell a l'horitzó que ens ve a rescatar el que mirem, són les llums del crepuscle les que ens eclipsen als tres...

Tres darreres imatges de l'espectacle de llums. Únic!

La nit comença mentre nosaltres entrem a l'hostal a tastar els plats de la Remi, la nostra cuinera.

Dues imatges de la sortida del sol...

La nit anterior vaig poder convèncer a tot el grup de llevar-nos ben d'horeta. Volia tornar a pujar volcà Tunupa amunt. I aquesta vegada tothom hi estava d'acord. Així, a dos quarts de sis ja tenim l'esmorzar a taula.

Qui no semblarà a punt serà l'encarregat d'obrir la valla que tanca el camí fins al mirador del volcà. Un cop arreglat el problema, topem amb un altre impediment: un ramat de llames matineres ens tallen l'ascens. En aquest racó de món cal tenir molta paciència. Només així pots disfrutar de tots els moments. Fins i tot els d'espera acaben tenint el seu encant si t'acostumes a considerar el pas temps com un ingredient més de la vida quotidiana. Al final, arribarem al mirador a quarts de vuit del matí, quan hauríem d'haver-hi arribat a un quart de set.

Al mirador, visitem les mòmies (chulpas) que hi ha dins d'una caverna. El nostre xofer, en ser interrogat, ens explica tota una llegenda d'una civilització que vivia amb la lluna, i que s'amagà aquí dins quan aparegué el sol. El més interessant del cas no és la pròpia història que ens narra, sinó el fet de descobrir que se la creu. Extraordinari! En realitat, les mòmies són ofrenes als déus pre-inques.

Espantaocells, lupines i vistes privilegiades al salar tot pujant al volcà...

Sembla un mar de sal...

Una kolla descansa al sol mentre les seves llames pasturen...

Camps de quínua de pujada al volcà...

Després de mitja horeta de fort ascens, en Cédric i jo arribem al mirador del Tunupa. Els altres encara trigaran una hora més en arribar-hi.

El cràter del volcà és impressionant des del mirador. I els colors rogencs dels minerals li donen un aspecte gairebé marcià...

A les nou del matí tothom ja és dalt del mirador. La Laura i la Claudia es quedaran aquí esperar-nos. La nostra intenció és arribar a un petit avantcim del Tunupa. Com sempre, no disposem del temps necessari per fer cim. Però almenys arribaré un pelet més amunt que la darrera vegada amb en Puchini.

A mig camí ens topem amb una simpàtica llacuna...

Detalls del volcà...

Finalment, a quarts d'onza del matí, en David i jo som els únics a arribar a l'avantcim. Som a poc més de 4600 metres d'alçada. La resta ha patit el famós "soroche" per l'alçada i ha tornar enrera.

Fem quatre fotos i baixem etzits muntanya avall...

Sembla una paleta de tonalitats vermelloses d'un pintor...

Per damunt del "mar de sal" s'alça un volcà nevat fronterer amb Xile...

Davallem ràpidament a buscar els altres. Al migdia hem de ser a Coqueza per a dinar i continuar ruta...

Retrobament al mirador...

Floretes que punxen...

A quarts d'una del migdia arribem al poble. Tot el dinar a taula. Hi ha gana després de la caminadeta.

En una mitja horeta llarga arribem a la mega-turística "Isla del Pescado". Com podeu veure en les fotografies, això és ple de turistes. La majoria dinen aquí.

L'Illa del Pescado s'aixeca fins a 40 metres d'alçada. És un enorme bosc de cactus gegants enmig del no-res. Una naturalesa única i impactant.

La Isla del Pescado és a uns 70 kms de Coqueza. Triguem una mitja horeta per arribar-hi i no és fins al final que divisem l'illa a l'horitzó. Es fa impossible calcular les distàncies en aquest món de sal degut a les refraccions i a l'encorbadura de la terra apreciable en aquests vastos horitzons. La gent de la zona utilitza les muntanyes del voltant del salar per a orientar-se, perquè les bruíxoles no funcionen aquí per la força magnètica dels minerals. Coses ben curioses...

Som al punt més alt de l'illa...

Primer pla d'un cactus. Compte que punxa!...

Enorme exemplar de cactus. Fa 12,3 metres. Diuen que creisen un centímetre per any. Així, doncs, si feu números, us n'adonareu que aquest tros de cactus té ni més ni menys que 1203 anys de vida!

Isla del Pescado és un illot de pedres enmig de la "mar salada" d'Uyuni. És un lloc ben curiós ple de cactus enormes...

És ben especial aquest indret. Però, com sempre, com a tot arreu, és ple d'israelians que no saben fer altra cosa que cridar i destorbar la pau de la gent civilitzada.

Massa fotografies, Toni...

En el salar el clima és sec i fred. Durant el dia el sol crema sense adonar-te'n per l'efecte multiplicador de la sal (com la neu).

A l'illa ens hi trobem en Martín, un argentí de Mar de Plata que havíem conegut a Copacabana.

Després de l'illa, continuem sud enllà fins l'altre extrem del salar. La sal va esdevenint més terrossa a mesura que ens apropem a la muntanya per l'efecte dels rius i l'aigua.

De camí sempre cal al sud, ja entrem dins la singular Serralada de Lípez. Enormes i infinites planes fuetejades pel vent entre volcans i llacunes de mil colors. Aquí els minerals són els reis i tot ho transformen. Els flamencs i les huallapas els animalons més corrents; els camps de quínua es troben dispersats en els primers kilòmetres, de camí a San Juan...

Per a mi, una de les millors fotografies dels dies de tour. Som a San Juan, on passarem la segona nit. Surto a voltar pels carrers deserts del poblet mentre les darreres llums cauen irreals damunt de les precàries construccions. De sobte, una llum màgica il.lumina aquesta noieta que espera que obrin la botigueta "voy y vuelvo". Millor nom no podia tenir. No ho sé, m'agrada aquesta fotografia. Què en penseu?

San Juan és un poblet força isolat dedicat gairebé exclusivament a l'explotació de les llames i el turisme. En caure el sol, hi ha molta activitat. Tothom corre a buscar les seves llames per a tancar-les durant la nit.

Com a tot arreu, els infants disfruten dels "columpios". Però aquí, els nens se'ls veu especialment feliços. Què millor que juar en plena naturalesa quan s'és petitoi?.

Semblen de peluix sota la llum del crepuscle, oi?...

Imatge d'un carrer de San Juan...

Més llames...

Cau el dia a l'abeurador on tots els animalons es reuneixen. Sembla la "revolta dels animals"...

La nit del 18 al 19 la passo en blanc. Ja passa de vegades que no hi ha forma d'aclucar l'ull. A mi em passa quan més cansat estic. I aquesta nit me la passo desvetllat, rumiant i rumiant. A vegades convé fer-ho de nit quan durant el dia s'està massa ocupat (o extasiat) contemplant les meravelles d'aquest entorn privilegiat.

En fi, a quarts de sis del matí deixideixo aixecar-me i anar a dona un tomb. A les sis sortirà el sol. Fot un fred que glaça, uns -5 graus sota zero. Passejo esperant les primeres llums mentre els companys dormen, ben abrigadets.

Dues imatges més del meu passeig pre-matinal...

Aquí vam passar la segona nit...

I per fi s'han llevat!...

En Juvenal, el nostre xofer "mut", prepara les andròmines per a continuar ruta...

Foto amb la Laëtitia, una bretona ben especial...

I tornem a ser de camí. De nou dalt del Toyota atravessant deserts i volcans.

I sempre la pols, l'eterna polseguera d'aquests caminois.

Vicunyes salvatges enmig del no-res...

De tant en tant, un vehicle fa acte de presència i ens n'adonem que hi ha més gent enmig de l'infinit...

Paradeta tècnica per a fer les necessitats bàsiques: és a dir, una cigarreta...

Després d'uns quants centenars de kilòmetres, arribem al mirador del volcà Ollagüe. Un volcà fronterer amb Xile. Curiosament, el volcà està actiu a la part xilena, mentre que la part boliviana resta inactiu.

Ben emmarcat...

La Laura sembla voler imitar el volcà. Erupció imminent?...

Primer pla de la part activa xilena del volcà Ollagüe...

Una llareta o yareta...

Toca continuar ruta. Avui el dia és llarg. Propera paradeta: Les quatre llacunes de camí a la reserva de fauna andina Eduardo Avaroa...

El llac blau intens està envoltat per una riba de sal i en les aigües poc profundes hi ha milers de flamencs buscant aliment. Passegem astorats per entre els matolls buscant les millors fotografies. Un entorn i naturalesa fascinants...

Hi ha milers de flamencs de tres espècies diferents. S'alimenten d'algues i una mena de plàncton que hi ha per aquí, segons ens van dir...

Oi que és bonicoi?...

La Laguna Cañapa és un clar exemple de les estranyes combinacions minerològiques...

Flamencs rosats, els clàssics...

I uns altres de no tan vistosos i acolorits...

Foto "turistada". Una turista israelita ens ensenya el cul. Tot val per tal de prendre bones fotografies. El que no sap és que el seu pompis quedarà immortalitzat al blog. És el mínim deprés de tants maldecaps que ens han fet passar les "tropes" de joves israelites que corren per l'amèrica del Sud. Nois, qui hagi viatjat per aquí m'entendrà...

Tres imatges més de la Laguna Cañapa...

De nou més 4x4 i més volcans...

Fins arribar a la Laguna Hedionda, on dinarem...

A part de flamencs, també hi ha llangardaixos...

Passegem per la llacuna mentre esperem que la Remi ens prepari l'àpat...

Dinem al sol al costat de la Laguna Hedionda. Durant el dia les temperatures sobrepassen els 20ºC i el sol crema de valent. L'oscil.lació tèrmica és extrema perquè a la nit fàcilment s'arriba als -20ºC. Mentre dinem en Juvenal, el xofer, arregla els frens d'una de les rodes. Hem sofert una topada amb un roc i semblava que la cosa seria seriosa. Al final, després d'una estona d'espera, tot s'arreglarà...

L'Stéphane fa cabrioles mentre esperem que arreglin el nostre vehicle...

La Laura s'amaga sota l'única ombra que ha pogut trobar. El sol aquí és infernal...

Detall curiós del munt de coses que hi ha penjades al cotxe: el Che i un bitllet d'un dòlar, uns bona combinació...

L'Stéphane, un bretó instal.lat a Paris. Un xicot molt trempat que em recomanarà molta música francesa. És un especialista en efectes especials i treballa per a diferents agències de publicitat i productores cinematogràfiques.

En Cédric i la Laëtitia, dos bretons de Fougères. Parlen molt poc castellà però s'hi esforcen. Aquests dies seran una nova pràctica per a mi del meu francès rovellat. Per a la Laura serà un martiri perquè sempre acabarem xerrant "gavatxo". Coses que passen...

En Juvenal i a Remi, xofer i cuinera, una parella força estirats, poc conversadors. I això que teòricament el xofer t'ha de fer de guia i explicar-te quatre coses. Doncs res, o és mut o té mania i fins odi a tots els estrangers. Justament després d'arreglar els problemes mecànics del 4x4, un dels vidres del cotxe es trenca. I per postres ens foten les culpes a nosaltres! En fi, mai tot és perfecte i, aquesta vegada, tant xofer com cuinera són bastant desagradables. Almenys, els francesos i els austríacs amb qui compartim tour són encantadors. Hi ha "buena onda" com es diu per aquí.

Després dels problemes, deixem enrera la Laguna Hedionda. Hi ha mala maror dins el vehicle. Sento la conversa entre en Juvenal i la Remi, i m'encenc perquè escolta com ens critiquen. I és ben lleig. Però els ignoro i continuem cantant cançonetes infantils franceses per a passar les llargues estones de viatge.

I dels llacs a les àmplies extensions infinites de desert, sota la sempre present amenaça d'un grapat de volcans. Ai, si entressin en erupció!

Núvols i contrallums. Fotografies des del vehicle. No podem ni aturar-nos perquè anem en retard. Hem d'arribar a Laguna Colorada abans no caigui el sol, per a poder gaudir del crepuscle des d'un dels llocs més increïbles de Cordillera Lípez.

Kilòmetres i kilòmetres de planes desèrtiques infinites envoltades de volcans. Et sents ben poca cosa en uns horitzons com aquests. Al fons de l'imatge, hi ha l'anomenada "montaña de los siete colores"...

Volcà amb cràter lateral, el veieu?...

Paradeta al famós "árbol de piedra"...

I per fi, cansadots, arribem a Laguna Colorada, a més de quatre mil metres d'alçada. Tenim el temps just de deixar les coses a l'habitació i enfilar cap al mirador de la llacuna. De camí, fotografio aquest flamenc "incolor", el "patito feo" dels flamencs.

I parlant de "patitos feos", també ens topem amb una colla d'ànecs. Però aquests són ben bonicois.

Quarts de sis de la tarda, enfilem pel camí que rodeja el llac fins a un mirador elevat. Volem esperar la caiguda del sol per a fer més fotografies. El vent però, aquí, és gelat i intens.

La Laguna Colorada té una superfície de 40 km² i la seva singularitat són les seves aigües vermelloses que canvien amb el clima i el pas del dia. Sobre l'aigua hi flota el bórax blanc, com si fossin trossos de gel . I com no, sempre els flamencs...

Caseta tradicional d'adobe a la Laguna Colorada...

Cau el dia a la llacuna, sota la mirada d'un volcà multicolor...

La Laëtitia sembla un nen amb sabates noves de l'alegria que exterioritza. Una noia ben divertida que ens alegrarà els dies amb el seu bon humor i simpatia. Ben aviat, la tindrem per Mataró, vol provar de viure un temps per les nostres terres i aprendre el castellà. Nosaltres ja l'hem previngut que li tocarà d'aprendre també català.

Més que núvols semblen fumaroles dels volcans sota la plana gèlida...

La humitat dels núvols provoca un petit arc de sant Martí...

Malhauradament, el sol s'amaga rera la muntanya i entre els núvols. No gaudirem del mateix espectacle de l'octubre passat. I és que som en una altra estació i res és el mateix. És la gràcia i la desgràcia de la naturalesa. Aquesta vegada tampoc hi ha tants flamencs, molts han imigrat cap a zones més càl.lides...

Darreres llums del sol...

...que es reflexen i cobreixen de colors vius la muntanyeta del davant...

Més jocs de llum sobre un món que aviat serà sota la gèlida penombra de la nit. En un parell d'hores, el termòmetre baixarà fins a 10 graus sota zero...

La silueta de la Laura es retalla sobre el mirador...

I la llacuna sembla congelar-se. Es prepara per a passar una nova nit de fred i de solituds...

Mentre retornem al precari hostal que ens acull, ens topem amb una colla de "Vizcachas", els clàssics animalons andins, meitat conill, meitat esquirol. A la Cordillera Blanca peruana ja en vaig veure i retratar un munt.

Darrera llum damunt el cim del volcà. No en sé el nom perquè els nostres "estimats" guies no ens expliquen ni fava...

El darrer sopar. L'endemà en David i la Clàudia marxaran cap a Xile per Atacama. La resta tornarem a Uyuni...

El dia 20 d'abril, darrer dia del tour toca matinar. Ens llevem a quarts de cinc de la matinada. El fred ens glaça les idees, però tots estem animats perquè és la darrera jornada i és ben especial. Quan les primeres llums del dia comencen a despuntar, arribem als geysers, a gairebé 5000 metres d'alçada.

Un indret impressionant. Pudoreta d'ous podrits, fred i paisatge lunar. Som a 4963 metres, als camps geotèrmics de "sol de mañana".

Hi ha ple de sulfatars molt actius que llancen vapors sulfurosos d'olors nauseabundes...

Fumaroles o geysers d'aire calent enmig d'un fred terrible... Sembla l'entrada a l'infern...

Sembla l'infern. Perillós fer un pas en fals, això crema a més de 180 graus!...

Quan el sol ja despunta i esclafa tímidament, toca retornar al vehicle i córrer cap als banys termals...

Arribem a la llacuna on ens espera el banyet calentó...

Després de la visita a l'infern, toca remullar-se en les aigües calentones dels banys termals de la llacuna de Chalviri.

Ens banyarem en el mateix pouet natural de l'octubre passat. En Juvenal, quan li pregunto, em diu que no existeix, que no pot ser, però jo, tossut, l'acabo trobant, a uns 200 metres d'on es banya tota la tropa de turistes. Aquí estarem solets i tranquil.lets. Al costat, prou lluny per a no sentir-los, tota la comitiva de turistes israelians xisclen com nens en el primer dia d'escola.

Un banyet a més de 4000 metres. Aigua a 35 graus. Fred glaçat a l'exterior. Què més es pot demanar? Doncs una cigarreta per a celebrar-ho. Anunci: el dia 16 de maig agafo l'avió i deixo el tabac. Ja que he d'afrontar el retorn, també he decidit de tornar a deixar aquest maleït vici!

Les fotografies de rigor...

Fixeu-vos amb l'ombra allargada d'un braç. Algú sabria dir de quin braç es tracta? Nosaltres acabem concluint que per aquí també hi ronda el diable. S'haurà escapat de les fumaroles per a acompanyar-nos? Ben curiosa la fotografia.

La Laëtitia i jo no volem sortir de l'aigua...

I aquí teniu la piscina curulla de turistes israelites. No callen ni per a dormir aquesta gent! Sortosament, en el pouet natural que ja coneixia de la darrera vegada no hi havia ningú.

I mentre esmorzem, apareixen les "gavines andines", altrament anomenades huallapas...

Després del bany i l'esmorzar toca afanyar-se. A les deu del matí la Claudia i en David han de ser a la frontera xilena pel transfer a Atacama. Fem, però, una paradeta d'emergència per a les necessitats bàsiques: pixadeta i cigarreta enmig del desert, sota els volcans de minerals multicolors.

A les deu tocades ens deixen a la Laguna Verde, els dos austríacs marxen amb el 4x4 cap a Xile. La resta ens quedarem aquí esperant el retorn del vehicle.

La Laguna Verde està dominada pel famós volcà Licancabur (5867 m)...

Minerals i petjades...

Blanc i negre...

Un bon enquadrement...

Foto "família" a la platgeta verda...

Més fotografies del grup...

La Laura i la Laëtitia juguen amb l'estranya escuma de la llacuna. Algú sap com es forma aquesta escuma? Fa una micona d'olor a ous podrits també. I és que això és el paradís dels geòlegs!

Arriba el vehicle. Toca desfer camí fins a Uyuni. Una tortura de viatge el darrer dia...

Al migdia, toca una paradeta passada la Laguna Colorada. És l'hora de dinar.

Dinarem enmig del no-res, al costat d'un riuet on hi pasturen llames...

I després de dinar, per postres, menjarem pols i més pols. Tot el trajecte de tornada és d'allò més polsegós. A mig camí ens aturem una estoneta a respirar aire pur al poblet de Villa Mar.

Una avioneta accidentada fa alguns anys encara manté el record de la desgràcia...

Darrera paradeta del tour: El Valle de la rocas. Enmig d'una plana desèrtica, hi ha un munt de rocs de formes capritxoses. Aquí diuen que hi ha un lleó o un cavall. Ho veieu?

Enmig de les roques, ben amagadet, trobem novament una "vizcacha"...

Contrallums al valle de las rocas...

En Cédric treu el cap per entre un forat natural a la roca...

Després de l'estoneta entre les roques, continuem ruta. AJust quan el sol comença a amagar-se, punxem una roda. Exactament en el mateix lloc que a l'octubre passat. Toca esperar una estoneta més per arribar a Uyuni.

Darrera fotografia. A les set del vespre arribarem a Uyuni. Finalment, tots cinc decidirem quedar-nos a dormir allà. Així aprofitarem per a fer el darrer sopar i compartir les últimes hores. Els francesos marxaran cap a La Paz. La Laura i jo cp al sud, cap a la ciutat de Potosí, però això ja serà tema per un proper post.

Postejo aquest nou post del salar d'Uyuni i Cordillera Lípez, amb uns deu dies després. Ara us escric des de Tilcara, al nord d'Argentina. Un lloc meravellós però amb connexions nefastes.

I per acabar, quasi que me n'oblidava, us passo una llista de bona música francesa, i força variada, per a qui vulgui buscar-ho per l'Emule. Són bones recomanacions dels nostres amics francesos. Aquest llistat està especialment recomanat i pensat pel meu bon amic Miguel i pel meu germanet Carles. Ja ho sabeu, val la pena!

Música francesa:

. Madeleine Peyroux (sobretot el seu primer àlbum. Una joia de veu i una música de jazz)
. Anaïs
. Loïc Lantoine (tranquil.let)
. Corneille (bons textos. És un músic rwandès que escapà de la massacre del seu país i fou adoptat per una família francesa després de recórrer l'Àfrica solet quan era ben petitoi. Una vida de pel.lícula que es reflexe en els seus textos i en la seva música)
. Percubaba (grup bretó actual)
. Nosfell (nou llenguatge musical, incomparables i inclassificables)
. Gong / Magma / Mr Bungle (música psicodèlica)
. Dyonisos (bones lletres)
. Fils de Tépu (ska/reeggae)
. Marcel et son orchestre (funk)
. Tinariwen (uns tuaregs que fan jazz)
. Coco Rosie (dues noies, música electrònica)
. Tom Zé (música africana i brasilenya, fusió)
. Miossec (lletres tristoies però interessant)
. Jean-Louis Murat (àlbum Dolores)
. Les Elles
. Zara Graff
. Wawadadakwa (fusió interessant. Grup belga. Recomanat per en Wim, un noi amb qui viatgem aquests dies, el veureu al proper post)
. Arno (sobretot el primer àlbum, també és belga recomanat per en Wim)
. Daara J (Etiopia, també d'en Wim)

Ens veiem aviat. Petonets a tothom!!

Retorn a la meva estimada Bolívia: Illa del sol i La Paz...

2007-04-13T02:11:00.000+01:00

Hola amics!

Després dels quatre dies a la costa desèrtica peruana, retornem de nou a Arequipa. Ja us vaig comentar en el darrer post que el viatge va ser força incòmode perquè el bus anava "full" (com diuen per aquí) i vam haver de passar la nit intentant de dormir envoltats d'equipatges i bosses diverses.

Per cert, deixeu-me dir que tant en aquest post com en l'anterior hi ha algunes fotografies de la Laura, la meva companya actual de viatge. Ho havia de fer constar perquè sinó, obviament, s'enfada.

Vista del Chachani des de Pampas Nuevas...

El dia 6 d'abril, dia de divendres sant, arribàvem a quarts de set del matí a casa els Neyra Ballón, la família d'en Willy. Serien tres dies successius de menges suculentes. Primer el clàssic "Chupe del viernes". El diumenge sant també tornaríem a tastar les especialitats gastronòmiques de la casa tastant de matinada, el tradicional "caldo de las siete carnes". Una sopa contundent amb multitud de carns diferents. Després de fer l'àpat de bon matí, tornar a dormir una estoneta i sant tornem-hi, a repetir!

M'atreviria a dir que aquí per setmana santa es menja més que a Catalunya per Nadal, així que segurament hauré recuperat alguns kilets durant aquests tres dies de menjar, dormir i tornar a menjar.

El dissabte 7 d'abril al matí vam passar per casa la Chris i en Nicolas. I per continuar amb la "comilona", els vam convidar a dinar en una "picantería", i vam provar més plats típics d'Arequipa.

En Gasú, el monet de la família...

A la tarda, partidetes d'escacs amb en Nicolas, dòmino i cartes amb molt bona companyia. No sé si ja us vaig explicar el tema d'en Nicolas i la quiropràctica, ara no ho recordo. El cas és que és quiropràctic. Ha estat alguns anys treballant a Lima i ara està obrint consulta a la ciutat d'Arequipa. Al Perú es coneix força la quiropràctica. Tant la Laura com jo vam poder provar els beneficis d'aquesta pràctica mèdica. En Nicolas ens va fer uns "ajustes" i vam quedar com nous. Us ho recomano des d'aquí. Si no sabeu exactament de què va això de la quiropràctica busqueu informació a internet, a mi ara em fa mandreta d'explicar-vos-ho, però us asseguro que és del tot interessant i efectiu.

Amb en Magnus i la Rocío...

Al vespre havíem quedat per anar a fer uns tocs amb en Magnus i la Rocío. El suec i l'arequipenya que vaig conèixer ja farà uns set mesos quan vam intentar l'ascens del Chachani (6075 m) juntament amb en Javi.

El retrobament amb aquests dos bons amics va ser tota una sorpresa: només veure'm van allargar-me un sobre tancat. Jo vaig pensar de seguida que eren còpies de fotografies de quan vam anar plegats a l'illa de Taquile (les fotos d'aquells dies descansen al fons del Titicaca), però anava ben equivocat! Era l'invitació pel seu casament! Es casen a Arequipa el 29 de desembre del 2007! Vaig haver d'advertir-los que seria gairebé impossible d'acudir-hi, només amb un cop de sort podria tornar a reunir els calés necessaris per a fer acte de presència en un esdeveniment tan especial. En qualsevol cas vaig agraïr-los el present i vam quedar d'acord per a provar de trobar-nos o a Vitòria (amb en Javi) o a Barcelona pròximament. Ells marxen aviat uns tres o quatre mesos cap a Suècia i a voltar potser per alguns racons d'Europa. Possiblement baixin a visitar el nostre país. A veure si hi ha sort i podem veure'ns per allà juntament amb en Javi...

Al vespre del dissabte vam retornar a dormir amb la nostra família peruana. Tocava anar a dormir d'horeta pel ja comentat "caldo de las siete carnes". Després de tots aquests àpats tradicionals, mig endormiscats, a primera hora de la tarda, vam tornar a casa la Chris i en Nicolas, a buscar les nostres motxillotes per a agafar, al vespre, un bus cap a Desaguadero, la frontera amb Bolívia, camí a Copacabana i l'Illa del Sol del Titicaca.

I així vam fer-ho. Se'ns feia difícil dir adéu primer a l'encantadora família d'en Willy i, després, als estimadíssims amics Chris i Nicolas. Però ja se sap, cal continuar viatge, i sempre deixes enrera gent agradable que no voldries abandonar mai.

A casa la Chris i en Nicolas van insistir-nos de quedar-nos una nit més, al.legant que no ens vindria d'un dia, i que teníem partidetes d'escacs pendents. A contracor vam marxar cap a la terminal. I per aquelles casualitats de la vida, vam haver de fer-los cas i retornar a casa seva. Era diumenge sant i moltíssima gent tornava a la seva població d'origen per a treballar l'endemà després d'haver passat les festes de setmana santa en família. No vam trobar ni un sol passatge per a Desaguadero. Així que, més contents que tristos, vam tornar a casa dels nostres amics.

Vam passar la nit xerrant, bebent, jugant, i descarregant música mp3. L'endemà a les set del matí agafaríem un bus cap a Puno (part peruana del llac Titicaca) i d'allà creuar la frontera i enfilar cap a Copacabana.

Camperols treballant als fèrtils camps dels entorns del llac Titicaca...

Finalment, el dia 9 d'abril abandonem la ciutat blanca d'Arequipa. Ha estat una espècie de "camp base" durant el meu viatge. En total hi hauré passat sis vegades durant l'any i escaig de periple per l'Amèrica del sud.

Recordeu! Vaig marxar de Catalunya un 24 d'abril del 2006, l'endemà de Sant Jordi i tornaré novament el proper 17 de maig, gairebé 13 mesos després.

Conclusió: viatjar enganxa, és una droga.

Conseqüència: algun dia s'acaben els calerons i cal tornar a la terra a reunir-ne de nous i/o a replantejar-se tantes coses que vas deixar enrera quan vas decidir creuar l'oceà.

Arribant a l'agradable localitat de Copacabana, ja al Titicaca bolivià...

Més conclusions: tornaré canviat. Sento que he crescut en molts aspectes, que he après infinitat de coses i que he fet amistats meravelloses i imborrables. Sí, econòmicament hi he perdut, però em sento tan ric d'experiències viscudes que sento que hi haurà un abans i un després d'ençà del dia que vaig dir-vos adéu.

Us enganyaria si no us confessés que em fa pànic el retorn. Il.lusió també, però sobretot pànic. Si bé el meu viatge m'ha servit per a sentir-me més fort per afrontar la vida quotidiana, i he pogut reunir un munt d'ingredients que de ben segur m'ajudaran a mirar amb una altra cara tots els problemes que m'esperen allà on sou; també pressenteixo que em costarà adaptar-me a la vida d'abans. Faré el possible per a no sentir-me com em sentia i aplicaré dia a dia els coneixements apresos tal com explica molt bé el poeta xilè Pablo Neruda en la poesia que hi ha al primer post del meu blog (part 1).

Torno renovat i no vull ni deixaré que la rutina forçosa del dia a dia em canviï de nou, ara que em sento bé amb mi mateix. Hauré d'aprendre a control.lar el meu creixent cuquet de viatger, això si, però sé que ja no podré deixar de somniar mai més en futurs viatges del mateix estil.

En definitiva, torno feliç d'haver fet aquesta volteta per les Amèriques. El retorn serà una nova aventura que afrontaré amb les mateixes ganes de les que vaig marxar. Cada dia surt el sol i sempre d'una manera diferent. No voldria tornar a oblidar-ho...

Fa fred de bon matí abans de sortir amb la barca cap a l'Illa del Sol...

Però deixem-nos de romanços i anem pel viatge que encara em queda una micona més d'un mes. Com us deia, el dia 9 d'abril vam reprendre viatge. Primer vam fer paradeta a Puno, on la Laura va patir els primers símptomes del soroche (mal d'alçada). En aquests moments, mentre us escric, ja està del tot recuperada. Tres dies per la capital boliviana són essencials per l'aclimatació. I és que aquesta tarda marxem ja cap a Uyuni. Sí, estic repetint Bolívia, però és que em va entusiasmar tant...

A Puno vam canviar de bus. Un bus ple de gringos amb el qual faríem els tràmits fronterers i arribaríem a Copacabana, la platja boliviana per antonomàsia.

En el bus coneixem a l'Àlex, un viatger malagueny i a en Martín, un d'argentí. Fa un grapat de mesos que viatgen plegats. Però per desavinences, durant els propers dies se separaran definitivament (o almenys així ho semblen indicar els esdeveniments posteriors...).

A Copacabana vam allotjar-nos tots quatre al mateix hostal on vaig ser la darrera vegada, un dels hostalets més econòmics de la localitat, dormir per un euro no està gens malament.

I com que la Laura tenia herba mate i l'argentí termo,vam poder agrupar els utensilis per a fer-nos un mate arran del llac mentre la nit ens envoltava de màgiques cabòries. Aquest lloc reté encara alguna força estranya que t'hi fa sentir a gust, serà que els déus inques agraeixen encara la meva caríssima ofrena de fa uns set mesets quan vaig oferir-los la meva preciada càmera fotogràfica de camí a l'illa sagrada.

En qualsevol cas, l'endemà dia 10 d'abril, la Laura i jo agafem la barca cap al bressol de la civilització inca. Necessito retornar-hi per a fer les fotografies que mai vaig poder fer i, amb una mica de sort gaudir d'un millor dia climatològicament parlant que la darrera vegada amb la Núria i l'Adrià.

Només sortir del moll, passem per una caserna militar. I no puc evitar de fer aquesta fotografia. L'eterna proclama boliviana després d'haver perdut el mar a la guerra del Pacífic, per allà a l'any 1884, en mans dels xilens. Les eternes negociacions per una propera i necessària sortida al mar continuen amb el Perú i Xile. El país necessita imperiosament una sortida a l'oceà per l'exportació dels seus recursos naturals.

De camí cap a l'illa atrevessem alguns estrets i voregem altres illetes...

I aquí la teniu, l'Illa del Sol!...

Els cims d'Illampu, de la Cordillera Real boliviana comencen a sortir rera l'Illa de la Lluna...

Les nuvolades donen perspectiva a l'immensitat d'aquest llac sagrat dels inques, el llac navegable situat a més altura del món, som a propet dels 4000 metres d'alçada aquí...

Mentre anem vorejant l'illa cap a la part nord, anem gaudint de moltes vistes, com aquest caminoi que s'eleva entre "andenes inques" fins a un poblet...

Barqueta a la platgeta a la part nord de l'illa...

Ja hem desembarcat a la part nord de l'illa. La darrera vegada només vaig ser al sud i al centre. I només arribar descobreixo que el cantó nord és molt més interessant.

Oi que semblen ambients mediterranis? Doncs som a 4000 metres d'alçada i això no és pas un mar,sinó un llac!...

Una dona de l'illa s'enfila a tota velocitat pel senderó empinat que mena a les ruines més importants de l'illa del Sol... Nosaltres procurem seguir el seu ritme però de seguida descobreixo que ja no estic tan aclimatat com l'altra vegada. El mig any a poca alçada per Xile i l'Argentina m'han fet perdre la bona forma adquirida pels països andins.

Però aquí no hi ha lloc per a les presses. Les vistes són espectaculars i el dia acompanya, així que anem fent petites pauses per gaudir de l'entorn i treure'n les pertinents fotografies perquè vosaltres podeu contemplar aquesta meravella que ens envolta.

Ara una foto i després una altra. Poquet a poquet ens enfilem rumb a les ruines.

La costa nord de l'illa és ben escarpada i plena de platgetes idíl.liques...

Floretes sagrades?...

El caminoi travessa camps i poblets de somni. No costa imaginar-se com deuria ser això als inicis de la civilització inca...

Bromèlies tropicals dins d'un ambient mediterrani...

Descansem en aquest mirador natural. Adrià i Núria, nois, ens vam perdre la part nord l'altra vegada!...

Després d'una forta pujada prolongada, arribem ja al famós Temple del Sol, bressol llegendari de la civilització inca...

Som a la Taula Sagrada dels sacrificis. Hi ens hi trobem un sacerdot inca (o almenys és el que diu ser) que ens vol treure uns quants calerons a canvi de no sé quins conjurs...

Rostre de Viracocha (la primera fotografia) i detall del Temple del sol...

El llac Titicaca i les seves llegendes:

Pels indígenes de la zona, Viracocha és el Déu suprem, creador de laTerra i dels homes. Viracocha té trets de felí, cabells amb forma deserps i barba blanca. Segons la llegenda, a les ribes de l'Illa del Sol, Viracocha va sorgir de les profunditats misterioses del Titicaca per a crear la Lluna (qilla), el Sol (inti) i les estrelles (wan). El Déu Sol inti va aparèixer durant la Chamag Pacha, el temps de les tenebres. Va ser ell qui va crear els dos primers inques, Manco Capac, amb un bastó d'or a la mà, i la seva germana-esposa, Mama Ocllo. Manco Capac, guiat pel seu talismà en forma d'ocell, es va dirigir cap al nord-oest. Allà on el seu bastó daurat es plantés, l'imperi inca naixeria. Va ser a Qosqo (Cuzco), "melic del món". Havia nascut la civilització inca. On ara hi ha l'Illa de la Lluna, Viracocha va demanar a l'astre nocturn de pujar al cel. Els espanyols esperaven trobar tresors al fons del llac, dissimulats pels inques perquè hi havia molts rumors i llegendes d'una "atlàntida"del Titicaca. Finalment, es van haver de "conformar" amb la plata de les mines de Potosí i amb el botí d'or inca. Ara hi ha un nou tresor al fons del llac: la meva càmera fotogràfica!

Portes inques i llac-mar de fons...

Dues panoràmiques des dels voltants del Temple del Sol...

El nostre "sacerdot" ens fot la pallissa però ja ens han obligat a pagar 10 bolivians en concepte de visita a les ruines...

En Calixto, l'homenet timidot que ens acompanya fent-nos de guia. Guia imposat a qui haurem de pagar la voluntat. Ho acabarem fent de tot cor perquè les seves explicacions i la seva bonhomia ens tocarà la fibra. En el moment de la fotografia ens parlava de les propietats terapèutiques de la planta de muña o coa (en aymara).

Imatge del Temple del Sol tot baixant cap a una platgeta...

Bany gelat però obligat al llac sagrat...

Després de descansar a la platgeta, amb un dinar frugal inclòs, tornem a pujar cap a les ruines per a resseguir l'illa de nord a sur per dalt la carena.

Taula sagrada dels sacrificis. El nostre "sacerdot" ja ha tocat el dos. I és que la majoria de turistes ja han desaperagut...

Paisatges immensos i dia lluminós. Renoi! Hem oblidat el protector solar a Copacabana. La cremada està assegurada i, per postres,els llavis tallats...

I heus aquí la troballa del dia! Un gosset que ens acompanyarà un trosset de camí. Em trenca el cor la similitud amb la meva gosseta Mel. Encara et recordo Mel, siguis on siguis...

Pels qui la vau conèixer: oi que s'hi assembla?...

Un animaló juganer i necessitat de moixaines. No puc evitar recordar tots els bons moments a la muntanya amb la meva Mel. La pobra Laura ha d'aguantar la meva sensibleria creixent a mesura que jugo amb la "reencarnació inca" de la meva estimada gosseta.

Achupallas o apachetas dalt d'un dels cims que domina l'illa. Són ofrenes als apus, als déus de les muntanyes...

Després d'abandonar-nos uns minuts, la reencarnació torna a aparèixer del no-res per a continuar tocant-me la fibra sensible. Mai podré borrar l'imatge del moment quan vaig portar-la al veterinari per a sacrificar-la. Perdona'm Mel, tothom deia que era el millor que podíem fer vist l'estat en què et trobaves després de tants mesos de recuperació en va després de l'atropellament. Jo mai n'he estat convençut i portaré sempre aquesta espina clavada...

Una atlàntida boliviana?

Quan el nivell de l'aigua baixa al nord de l'Illa del Sol, una columna de roques es fa visible. Va ser aquí que el 1992 es van trobar uns cofres de pedra que contenien objectes (alguns d'or massís). El lloc s'anomena Marka Pampa (o ciutat submergida).A l'agost del 2000, una altra exploració va permetre descobrir un impressionant temple de pedra, una xarxa de senders i un mur, tot submergit a uns 8 metres de profunditat. La recerca continua avui en dia.

Una pausa merescuda per a contemplar l'espectacle canviant d'aquest interessant i llegendari racó de món...

Un braç al llac que sembla voler abraçar tants enigmes...

Primer pla del sis-mil de l'Illampu, a l'altre costat del llac inca...

I sota un núvol ben curiós s'hi amaga el poblet de Yumani, al cantó sud de l'illa, on acabarem la caminadeta d'avui...

Contrallums tot esperant la caiguda de l'astre sol (inti)...

Camps multicolors en un raconet de l'illa...

Sempre és un moment màgic de contemplació, quan s'espera l'arribada de la nit. Quan el sol i la lluna s'envien missatgets de complicitats i petons furtius. Hi és que quin amor és tan impossible com el dels dos astres? Només poden estimar-se en els escassos moments dels comptats eclipsis. D'aquestes trobades amoroses en neixen les estrelles, ho sabieu? En els moments de passió dels dos colossos del cel neixen guspires de foc i s'acaben refredant convertint-se en els nostres estels...

Com ja és habitual, els núvols tapen el sol en el moment de la posta. Tampoc hi ha sort...

Els Nevados d'Illampu en plena Cordillera Real boliviana. Des d'aquí la vista és espectacular. L'última vegada que vaig ser per aquí estava tot tapat. Aquesta vegada he tingut sort...

Els núvols prenen formes i colors extraordinaris quan el sol està baix...

Alguna cosa hem de fer per combatre le fred intens d'aquest moment. Aquí, quan cau el sol, les temperatures baixen en picat!...

Tres imatges de detall dels cims de la Cordillera Real. Fixeu-vos en les geleres i en el color daurat que pren la neu durant el crepuscle. Llàstima dels núvols altra vegada, perquè sinó hagués estat impressionant...

Núvol...

Darreres imatges des del cim des d'on hem pogut contemplar una nova posta de sol. L'endemà al matí ens despertarem abans de la sortida del sol a veure si hi ha sort...

Arribarem a l'entrada del poblet de Yumani just amb les darreres llums. Ens quedarem en un hostalet de les afores regentat per una família encantadora que fa ben poques setmanes que ha començat aquesta activitat complementària. Ens expliquen que encara estan fent obres i esperant plaques solars d'una fundació italiana per a tenir calefacció a les habitacions. I com que el menjador o restaurant encara no està acabat...

... ens serveixen el sopar dins l'habitació. La fotografia en qüestió està feta amb l'autodisparador. Just en els deu segons del compta-enrera, la dona de la casa va entrar per a portar-nos aigua i va mig sortir a la imatge.

Una sopeta riquíssima de primer i una truita a la planxa extraordinària de segon!...

Durant la nit arribarà el mal temps. Em sona el despertador a quarts de sis del matí. Però al defora plou a bots i barrals. Aquesta vegada tampoc hi haurà sort. Tot el matí estarà plovent. La barca de retorn a Copacabana surt a les 10.30h. Tindrem el temps just d'esmorzar i tirar escales avall per arribar al transport.

Les escales inques de la part sud de l'illa del Sol passen per aquesta font. És la font sagrada dels inques...

I aquests són els darrers esglaons de l'escala inca...

I, just abans de tocar el dos, des del moll, faig aquesta darrera fotografia de les muntanyes andines de la Cordillera Real boliviana...

Una illeta amb un arbre isolat...

La bandera boliviana...

Un ocellet ens observa des d'una roca propera mentre la barca s'allunya de l'illa del Sol i de les tempestes...

Després de dues horetes de trajecte, tornem a ser a Copacabana.

Carrer principal de la localitat.

A quarts de dues del migdia agafem un bus cap a La Paz. Ja tinc ganes de tornar a passejar-m'hi.

Durant el trajecte el bus circulava entre paisatges meravellosos, vorejant la part sud del Titicaca. A la població de Tiquina ens van fer baixar. Calia atravessar l'estret que porta el nom de la localitat per a passar a l'altra banda del llac i continuar ruta. Els passatgers anàvem en una barca mentre el bus era carregat en una espècie de balsa plana.

Poca estona després, al final d'unes empinades ziga-zagues per una carretera acabada d'estrenar (ja és estrany a Bolívia), arribàvem dalt de tot de l'altiplà bolivià. Havia llegit molt sobre aquesta gran extensió d'horitzons infinits, i estava desirós per a conèixer-la, i pel déu Inti que no em va decebre! Una enorme puna com un mar fuetejat pel vent incessant s'estenia fins allà on arribaven els ulls extasiats dels qui contemplàvem per primera vegada aquell espectacle. Territori inhòspit i erm on viuen milers d'indígenes cultivant el poc que pot créixer en aquestes condicions extremes i cuidant bestiar: llames, alpaques, corders...

I com a teló de fons, una bona part dels nevados de la Cordillera Real, amb l'Illampu com a centinel.la vigilant, semblant riure's dels altres per damunt l'espatlla, majestàtic com una piràmide egípcie en territori inca, superb i dominador d'aquest paradís feréstec. Contemplant el panorama podia entendre el perquè de l'adoració inca als Apus, els déus de les muntanyes. Un paisatge de vastos horitzons ventats: tonalitats ocres i marronoses dels camps; els blancs estriats dels nevados com illes volcàniques ressorgint d'un mar sec i estepari i el blau del cel andí d'escàs oxígen, un blau immens d'aquells que et fan pensar de canviar et teu color favorit. Un d'aquells paisatges que voldries saber pintar a l'oli, d'aquells que no s'obliden perquè et fan sentir ben poca cosa, que fins et fan pensar que potser sí que hi ha alguna força omnipotent creadora de tanta bellesa...

La Laura dorm i es perd l'espectacle...

Durant una pila de kilòmetres, la carretera discorria recta i plana damunt l'infinita puna de l'altiplà passant per petits nuclis de població isolats d'indígenes, resistents, de rostres cisellats i malmesos pel vent gèlid. Cares cremades pel sol i les dures condicions d'aquest mar erm a més de 4000 metres d'alçada.

Finalment l'infinita recta moria a la ciutat d'El Alto, enfilada damunt la capital. El Alto és la ciutat de l'Amèrica del Sud amb un creixement poblacional més accelerat. Milers d'indígenes de l'altiplà emigren aquí bucant una "vida millor" a la gran ciutat. I tots es queden en aquesta gran "favela" a mig fer, un amuntegament de xaboles precàries des d'on creix l'enveja i el ressentiment cap als veïns rics del barri de sota, de La Paz. Aquí passa a l'inrevés que a les capitals europees. Aquí els rics viuen a la part baixa, enfonsats a la vall, de clima més agradable i resguardats de les ventolades constants de l'altiplà. Així La Paz és un cul-de-sac. L'única carretera que l'uneix a l'exterior passa inexorablement per El Alto. És per això que constantment mobilitzacions mineres i/o indígenes tallen durant dies, fins i tot setmanes i mesos, aquesta carretera per a pressionar les autoritats.

Arribada a l'olla de La Paz...

Bolívia es troba al cor dels Andes. La seva extensió equival a França i Itàlia juntes però compta amb només 8 milions d'habitants, dels quals més del 70% viuen a l'Altiplano, al peu de les muntanyes andines. No té sortida al mar, l'accés a l'Oceà Pacífic el van perdre en benefici de Xile el 1884 durant la guerra del Pacífic. La seva capital, La Paz, és una de les ciutats més espectaculars del món, i és la capital situada a més alçada, a gairebé 4000 metres.Venint amb bus, s'arriba primer a El Alto, a l'altiplà. Tot i ser la ciutat de l'Amèrica del Sud que creix més ràpidament, El Alto encara està en procés de construcció, amb edificis inacabats i una misèria molt extesa. Les primeres impressions no són massa favorables. Des d'El Alto la carretera baixa cap a la vall que té als peus, allà hi ha La Paz. La impressionant silueta del nevado Illimani (6439 m) domina tota l'escena. La vista és extraordinària.

Tot i que el 60 % dels bolivians no parla el castellà com a primera llengua, sinó aymara, quítxua i altres llengües indígenes, fins ara els dirigents del país sempre havien estat descendents d'espanyols o mestissos. Amb l'arribada d'Evo Morales a la presidència, la població indígena per fi podrà proclamar els seus drets.

A continuació us he copiat un fragment del post que vaig escriure la primera vegada que vaig visitar La Paz, estava inspirat i crec que pot ser interessant pels que no l'hagueu llegit:

Estic començant a trencar els tòpics i els recels que hi ha sobre aquesta ciutat: que si els policies falsos que et roben, que si segrestos d'estrangers... i mils d'etcèteres... En tota la part del centre no he tingut cap sensació d'inseguretat. He conegut Quito, Lima i ara, La Paz, i m'atreveixo a afirmar que aquesta darrera, la que ens ocupa ara, és la més segura, i fins i tot la meva preferida de les tres.

A La Paz no hi espereu veure grans monuments ni res d'arquitectura excepcional, la seva bellesa radica precisament en allò imperceptible per la majoria de gringos. Cal calma, molts passejos per les tortuoses pujades dels carrers de la part nord i per les tranquil.les avingudes de la part sud per adonar-se que s'està en una ciutat especial, plena de sorpreses rera cada cantonada, plena de contrastos rera cada passa. Només cal despertar-se de matinada com vaig fer jo, quant surt el sol i el fred de les primeres hores mostra el primerenc color i l'essència de les olors del nou dia.

Estic allotjat prop de la Plaza San Francisco, al nord, a la part alta. És aquí on baixen gairebé tots els indígenes que malviuen a El Alto per a vendre els seus productes. De mica en mica els carrers desperten i comença l'anar i venir, un tragí infatigable, un enorme mercat de mil i una coses impensades. Les voreres aviat s'atapaeixen de paradetes multicolors i els carrers de "carros" que col.lapsen la circulació. Observant aquest espectacle gairebé sento la música del piano de Pegasus "el despertar dels carrers" (Berlin, simfonia d'una gran ciutat).

Des de l'hostal del carrer Murillo, baixo per Santa Cruz. És un d'aquells matins esplèndids que et fan oblidar que la vida és dura i que després arriba la mort... Arribant a la Plaza San Francisco, se m'acosta un tarotista mostrant-me un grapat de cartes desgastades:

-Un pesito la suerte. No em sembla prudent temptar la sort en la situació en què em trobo així que prosegueixo i davallo pel passeig anomenat El Prado. Des d'aquesta fantàstica avinguda em fixo en els voltants, més enllà del carrer. Al fons apareix l'esbelta silueta dels tres nevados Illimani, mig amagats per gratacels, gens comparables als dels EEUU i les pel.lícules de Hollywood, però que de ben segur poden impressionar als habitants de les províncies, deixats arrossegar pels miratges de la vida a ciutat.

En les tres capitals sudamericanes que he visitat es repeteix aquesta tònica: el progrés sembla concentrar-se en els blocs de ciment armat que donen una falsa impressió de prosperitat. Si treus el nas pels barris propers, s'olora la misèria i el subdesenvolupament. El Prado és un dels punts neuràlgics de la urbs. Continuo avall per l'àmplia avinguda fins a topar amb Plaza Estudiantes i d'allà per la 6 de Agosto. Un nou canvi: sembla Pedralbes o Sarrià! Les cares han anat passant del fosc al blanc a mesura que descendia. Ja no hi ha "cholas"venent ponchos i "chompas" de llana d'alpaca, ja no hi ha venedors venent de tot i per arreu. Ara hi ha només mestissos i blancs descendents d'espanyols, passejant el gosset i les criatures, vestidetes com de primera comunió. Grans apartaments, luxe tot d'una. He entrat a Sopocachi, la barriada "pija", el ghetto dels rics indiferents al que passa als barris alts. Es deuen sentir ben envoltats, penso. I m'aturo davant d'una pintada en un mur: "Evo Morales = +violencia!". El divendres, quan el bus va deixar-me a la part alta,vaig fixar-me en una altra inscripció urbana totalment oposada: "Evo: por fin los oscuros al poder, no nos defraudes!" Tot depèn del barri, però l'Evo ho tindrà difícil amb els privilegis dels blancs...

Passejant per Sopocachi fins i tot em sento culpable de sentir-m'hi bé, com a casa. Aquí no hi ha l'enrenou dels voltants de la San Francisco. Hi ha cares blanques, gent neta i polida, tot impecable, com si milers de "lustrabotas" haguessin enllustrat fins l'última llamborda per dos pesos l'hora. Dos móns oposats radicalment, ressentiment a l'aire. El món dels blancs poderosos i el submón dels indígenes oprimits. Massa contrastos per a digerir. Un tipus de cabells engominats al més pur estil "galácticos" baixa d'un Mercedes gris impolut. El seu xofer li ha obert la porta poc després de fer fora a puntades de peu una velleta de cara xuclada, fosca i arrugada (n'aparenta noranta però segurament en té cinquanta) que demanava almoina en un lloc "equivocat". Un altra cosa que sorprèn i impacta són els "lustrabotas", ple en tota l'Amèrica llatina. Però aquí despunten per la seva imatge, gairebé espanten. Van tots coberts amb passamuntanyes de llana, com si fossin a punt d'atracar un banc o de cometre un acte terrorista. Segons m'han comentat, és el seu distintiu, la seva indumentària que els identifica i, m'han puntualitzat que originàriament es cobrien així per la vergonya de fer aquesta feina, la pitjor considerada. (?!)

En menys d'una hora de passeig pausat sud avall, he visitat dues realitats antagòniques. Als barris alts del nord on m'allotjo, el formigueig indígena incessant, un gran soho ple d'olors i colors, pells fosques i arrugades per l'inclemència del sol i el vent i la seva existència gelada entre mercats. És l'ofici dels pobres, vendre i vendre dins un mercat ple de mercats, infinitats de mercats un dins l'altre com les nines russes. Un laberint de petit comerç per vendre tot allò que poden de sol a sol i de pesito a pesito. I al sud, barris benestants a l'europea, aïllats en un ghetto, indiferents a la veritat circumdant. I tot plegat al centre de La Paz. Dos centres que lluiten en silenci i amaguen odis i pors, pols oposats en constant equilibri. Als barris alts d'El Alto fóra potser una temeritat d'apropar-m'hi... En el fons, pertanyo a Sopocachi, és potser per això que m'hi trobo com a casa, però se'm regira l'estómac haver de reconèixer-ho. Sóc un "gringo dólares". Fins penso a empastifar-me la cara de petroli i amagar els meus sospitosos cabells d'ex-infant rosset sota el meu barret de llana. Però acabo acceptant que les coses són així i la meva feina és constatar-ho, que ja és alguna cosa per ser gringo... almenys m'adono de la realitat... Només em falta posar un ciri per l'Evo i que no passi com a tants dirigents indígenes de l'Amèrica del Sud!

Decideixo descansar una micona en una placeta plena de jardins curosament arreglats. M'assec en un banc al sol i observo el meu voltant amb un geladet privilegiat a la mà. Decideixo aplicar l'estratègia de l'Espinàs (apresa llegint un dels seus "caminant per...") i provo d'establir comunicació interpersonal amb una noia d'uns trenta i molts anys, pintarrufada, blanca, semblant voler imitar maldestrament la moda europea més fashion. S'ha assegut al meu costat mentre el seu Foxterrier juga amb un d'aquells peluts de l'anunci de les "galetes Fontaneda". Seguint el mètode Espinàs, mètode pacient però impecable, espero que s'acostumi a la meva presència estranya. Tinc un punt a favor perquè ha esta ella qui ha envaït l'espai del banc que només jo ocupava. Somric obertament mentre em miro les cabrioles del seu gosset afortunat. I etzibo un petit comentari graciós sobre les nostres mascotes. Ha estat fàcil. Iniciem una conversa intrascendent. Però de seguit m'adono que és una pija boliviana que viu a l'esquena del que passa més enllà dels seus pots de cosmètics. Això sí, és més senzill començar una conversa informal amb gent blanca que amb els indígenes. Amb aquest últims pulul.la alguna cosa pesada a l'aire, con un ressentiment, enveja, no sabria explicar-ho, però sembla impossible entrar-hi. Hauré d'informar-me de si hi ha un mètode Espinàs per a contactes entre cultures tan diferents...

Algunes fotografies des del Mirador de Sopocachi...

A l'hostal ens preparem un soparet: pasta amb un bon sofregit de ceba i tomàquet, i guacamole amb "merkén" xilè per acompanyar. Ah, i una "paceña", la cervesa de la ciutat!

Foto feta especialment i dedicada al meu amic Nicolas d'Arequipa. Nicolas! hay un restaurante québecquois en La Paz. Ya sabes, podría funcionar tu idea de otro restaurante del estilo en Arequipa!!

Retrobament amb la Laia, una noia de Granollers que està fent de voluntària al Cusco peruà. I que properament començarà viatge pels països que jo ja he visitat. Qui pogués tenir calés per a acompanyar-la uns mesets més...

I després d'uns quants dies de passeig i descans a La Paz, marxarem cap a Uyuni. Toca tornar a El Salar i a la Cordillera Lípez. En aquests moments som a Uyuni, però encara no hem fet el tour. I és que estem una micona malaltons per alguna cosa que deuríem menjar a la capital boliviana.

I és clar, estem amb una descomposició aguda i prenent suero oral. En principi, demà dia 17 d'abril marxem a fer un tour de quatre dies, gairebé igual que el que ja vaig fer amb en Jordi l'octubre passat.

Així, doncs, el proper post també serà una mica més conegut pels qui m'heu llegit des del començament: torno als paisatges fascinants i únics d'Uyuni i Lípez!

Fins aviat a tothom!!!

Paracas-Islas Ballestas i Huacachina, oasis i desert...

2007-04-05T18:35:00.000+01:00

Hola a tothom!

En aquests moments us escric des de La Paz, la meva capital preferida d'entre totes les capitals sudamericanes visitades, la capital de Bolívia.

Però aquest post no us parlarà de Bolívia, encara no, sinó de la costa central peruana i dels deserts. És un post dedicat íntegrament als quatre dies passats a Paracas-Islas Ballestas, Pisco, Ica i Huacachina.

Després del comiat d'en Pascal, com ja vaig informar-vos en el darrer post, vam anar a visitar la família d'en Willy. Aquell mateix vespre agafaríem un bus nocturn, estem parlant del dia 1 d'abril a les nou i mitja de la nit.

En unes dotze horetes arribem a Ica. D'allà un bus local fins a Pisco, on passejarem un parell d'horetes per a visitar una micona el centre. Res massa interessant, una ciutat caòtica de trànsit com tantes d'altres al Perú. Després de la volteta agafem una micro fins a Paracas, el nostre destí per avui.

Paracas és una localitat costanera de pescadors. Avui en dia però, gran focus turístic per la seva proximitat a les Illes Ballestas, les anomenades "Galápagos de los pobres".

Dedicarem la tarda a passejar per les seves platgetes. Costa amunt, nord enllà, descobrim grans mansions privades a peus de mar. Sens dubte, cases dels "pitucos" rics de Lima.

Hi ha molta gent treballant per arranjar les casotes dels rics. No falta massa dies per les vacances de setmana santa i tota l'alta societat limenya ha de trobar els seus xalets en perfecte estat. Les coses funcionen així aquí també...

Un parell de pelicans sobrevolen la costa...

Després de la passejada, retornem cansats de sol i calor cap a l'hostal. Ens dutxem i marxem cuita-corrents cap a la platja per a gaudir d'una nova posta de sol.

Hi ha alguna cosa de més bonica que una posta de sol davant del mar?...

El sol s'amaga rera els turonets del Parc Nacional Paracas, on anirem l'endemà...

El sol s'amaga...

...per a donar pas a la lluna plena...

Al vespre ens cruspim un bon plat d'arròs amb marisc i contractem els tours d'Illes Ballestas i Parc Nacional Paracas. Demà toca dia "gringo".

I dit i fet, a les vuit del matí ja som dalt la barca bimotor que ens passejarà per les Illes Ballestas.

Ens ha tocat un grup ben repel.lent. Una colla d'alemanys antipàtics que no volen moure's de lloc per a equilibrar el pes de l'embarcació. Per què hi ha gent tan malcarada pel món? Finalment, acabo movent-me jo i m'assec al costat d'un vellet alemany que em mira per damunt l'espatlla amb cara de pocs amics.

Minuts després, la barca s'atura davant el "candelabro", curiosa invenció humana o extraterrestre (segons les teories), similar a les línies de Nazca, més al sud.

Com que som en una zona desèrtica on no hi plou més d'un milímetre anual, aquestes representacions a la sorra s'han conservat fins als nostres dies. Ens comenten que el canelobre en qüestió fa uns 173 metres de llarg i un metre de profunditat. Una feinada amb la calorassa que fa per aquests verals!

Després de resseguir la costa fins a trobar el "candelabro", la barca s'endinsa mar endins a tota velocitat. En menys d'una horeta ens topem amb les Islas Ballestas, residència de centenars de milers d'aus, pingüins i llops marins.

Dos exemplars de pingüins de Humboldt...

A la Patagònia, a Seno Otway, ja havia vist pingüins, però aquells eren els magallànics. Aquests són pingüins tropicals, de zona calenta. Sabieu que hi havia pingüins al tròpic? Doncs aquí els teniu. Aquests no han vist en sa vida un iglú com el nostre estimat "Pingu"!

I dels pingüins adaptats a la calor del tròpic, passem als llops marins. Repeteixo animalons novament, perquè d'aquests n'hi ha a grapats a la Patagònia i, fins i tot, a les costes càlides de l'Uruguay.

Però el que més m'impressiona són la gran quantitat d'ocells que viu en aquestes illetes, això i els escarpats de la seva geografia.

Espècies diferents d'aus comparteixen les fustes d'un dels molls usats pels recol.lectors de guano...

I és que aquestes illes estan deshabitades gairebé sempre. La presència humana només hi fa acte de presència dos mesos de cada cinc anys. És aleshores que centenars d'homes rudes i forts desembarquen a l'illa per a extreure el guano (les cacones de les aus). Sembla ser que aquest material és molt apreciat als Estats Units i al Canadà com a fertilitzant per a la terra. I diuen per aquí que el venen a preu d'or!

Diferents imatges de la geografia escarpada i agreste de les illes...

Sembla ser que una de les barques tofada de turistes ha topat amb un sortint de roques. Amb l'ajuda d'unes cordes, han hagut de remolcar-la i salvar als turistes esporuguits. I és que avui el mar està mogudet. I no tenim més remei que confiar en la perícia del capità de la barca, per a apropar-nos al màxim als animalons sense sofrir cap accident com el dels nostres veïns.

Això és el paradís de les aus...

Una femella de llop marí sembla observar un ocell pròxim. L'ocell gairebé sembla que enganxi al vol un peix volador, però no és altra cosa que un altre ocell volant molt més enllà...

Negre i blanc, blanc i negre...

Tots els animalons reunits en una sola fotografia...

Estol d'ocells a la recerca de menjar...

Dues imatges que donen una idea de la multitud d'aus d'aquestes illes...

I aquestes són les casetes que serveixen de recer pels recol.lectors de guano dos mesets de cada cinc anys. Segons ens diuen, hi ha molts "guaneros" furtius per aquí també. Cal respectar la veda dels cinc anys per a no malmetre el fràgil ecosistema de les illes i per a regenerar el guano.

I després de voltar les illes per diferents racons, arribem a l'anomenada "maternitat de llops marins". Una enorme platja plena de milers d'aquests interessants animalons que estem acostumats a veure als circs amb el mal nom de "foques".

És l'època on les cries comencen a espavilar-se soletes. Podrem gaudir d'algunes escenes entendridores, com alguna cria cridant desesperada a la seva mare. En fi, les mateixes escenes que a Península Valdés (Patagònia argentina) però multiplicat per quatre. Aquí n'hi ha a milers!

Som uns maleïts turistes que venim a destorbar la tranquil.litat d'aquests animalons tan divertits...

Un trio de pelicans. Heu vist quins becs tan enormes!...

Una cria xiscla com si li anés la vida...

...mentre la seva mare dorm sota el sol...

Finalment la cria es retroba amb la seva mare immutable. I acaba imitant-la deixant-se emportar per la pau de la son arran de mar...

Després de més d'una horeta voltant les diferents illes Ballestas, toca desfer camí i virar cap a terra ferma. Una bona experìencia tot i que en cap moment baixem de la barca i la companyia és ben desagradable. Més d'una vegada he desitjat maliciosament que algún dels turistes alemanys anés a l'aigua en un petit descuit. Nois, ho sento, aquesta gent de debò que eren una colla d'estirats!

A quarts d'onze del matí som novament a Paracas. Tenim el temps just d'anar a l'hostal a preparar les motxilles i pujar dalt del bus (ple de turistes com nosaltres) que ens portarà al Parc Nacional Paracas.

El Parc Nacional Paracas és un veritable desert; diuen que el d'Atacama és el més sec del món, però el nostre guia ho desmenteix, i s'apunta el mèrit pel seu país i pel desert on ens trobem. A mi m'és ben igual tot plegat. El cas és que ni a un ni a l'altre hi plou gairebé mai. Entre xilens i peruans sempre se les tenen. Primer per qui va inventar el Pisco, i ara per qui posseeix el desert més sec del món. Quantes futeses tu...

En qualsevol cas, el desert d'Atacama no té pas res a veure amb aquest. Aquí el més impressionant són els penyasegats i les formacions rocalloses marines, com "La Catedral" que veieu en la fotografia.

Més "Catedral"...

Compte no caiguessis!...

Una amable turista ens fa aquesta fotografia. És un lloc ben espectacular...

Més imatges nostres amb el rerafons d'aquesta joia esculpida per la naturalesa...

Altres fotografies de les costes escarpades...

Som al desert... El nom de Paracas prové d'un vent que alça la sorra del desert. És un vent inesperat que arrossega infinites partícules d'arena creant i movent les dunes, encegant a aquells que no han tingut en compte aquest fenòmen i no han près cap tipus de precaució...

Un ocell ens rep a Lagunillas, un poblet de pescadors enmig del no-res...

Aquí també hi ha lleons marins. Fixeu-vos que aquest és un mascle, per això en diuen lleons, per la seva crinera al voltant del cap...

Mentre els companys de bus s'entaforen dins d'un restaurant turístic expressament recomanat pel nostre guia (quina comissió deu tenir?), nosaltres ens enfilem dalt d'un penyasegat per a buscar una bona vista de Lagunillas. Heus-la ací!

I després de fer un mos amb les nostres provisions, baixem a la platgeta a banyar-nos sota la mirada propera del lleó marí, com podeu veure a la fotografia.

Malhauradament pels meus peuets, ningú m'informa que aquesta platgeta és plena d'eriços, i surto amb una punxa clavada i una bona patacada al genoll per culpa d'una roca afilada ben amagada dins el mar. Ara només em faltaria que el lleó marí m'empaités...

Després del bany al Pacífic peruà, passegem pels voltants del poblet de pescadors.

I al moll hi ha uns pelicans famèlics esperant les restes del peix de la jornada...

Després de l'àpat, el bus ens condueix directament a Pisco. Ens han estafat una parada a no sé quina platgeta d'arena vermellosa. Te la venen quan contractes el tour i després ja pots dir Rita que es fan els suecs. Aquestes coses són tan habituals al Perú que, desgraciadament, em reafirmo en les meves impressions del primer cop que hi vaig ser. Els peruans dedicats al turisme són uns estafadors. No s'adonen que això els va en contra perquè pocs turistes surten contents amb el tracte rebut. Des d'aquí recomano el Perú pels seus paisatges i per la seva gent als llocs no-turístics. Però és clar, tothom vol anar al Machu Picchu i al Cuzco i aleshores passa el que passa. Jo us recomano per damunt de tot el nord del Perú i la zona de Chachapoyas!

Huacachina és un oasis enmig del desert, però aquí enlloc de camells hi ha turistes surferos i buggies...

Així, som novament a la sorollosa ciutat de Pisco. Són quarts de cinc de la tarda del dia 3 d'abril. Portem tot el dia entre turistes i guies interessats. Volem una mica de pau i tranquil.litat.

Agafem un taxi fins a la propera localitat de Huacachina. De seguit ens n'adonem que per aquests verals tampoc hi ha massa pau. Tot el contrari, això és ple d'israelians! Anem a petar en un hostal bé de preu. Inconvenient: només hi ha israelians sorollosos. Des de la Patagònia que no ens hi topàvem. Els altres hostals són a preus prohibitius. Caldrà intentar d'aïllar-se d'aquest petit o gran inconvenient.

Huacachina és un oasis enmig d'un desert de dunes monstruoses. Huacachina però, també és un altre Lloret dedicat al turisme jove "mochilero". On tothom hi va a surfejar les dunes; turisme de festa, alcohol i sol. Un ambient que detesto especialment perquè gairebé res et fa pensar que siguis al Perú i, per postres, tothom et parla en anglès.
Tot i així, si fas l'esforç de prescindir de tots aquests ingredients imposats, i tresques dunes amunt, pots trobar-hi paisatges fascinants, pots imaginar-te al Petit Príncep perdut al desert conversant amb l'aviador Exupéry.

I així ho fem nosaltres. El dia 4 d'abril, després d'esmorzar, iniciem una dura caminada enfilant-nos per una duna d'allò més empinada. La calor és sufocant sota el sol del desert.

Pujar duna amunt no és cosa fàcil. Sembla una tartera pirinenca d'aquelles que fas una passa amunt i dues avall, i torna a recomençar.

Però a mesura que ascendim l'espectacle dels voltants ens anima a continuar. L'arena gairebé bull sota els nostre peus nus. Ens cremem i tornem a calçar-nos les xancletes. Al vespre descobrirem butllofetes de cremades als peus. Només em faltava això, jo ja en tenia prou amb la punxa d'eriço!

En qualsevol cas, l'esforç sempre té la seva recompensa. Ens aturem en un bon mirador on la sorra no està tan calenta i descansem al sol com llangardaixos.

El sol i la calor cada cop són més sufocants. La Laura decideix esperar-me mentre jo intento pujar encara més amunt.

Però tot i anar amb xancletes, la sorra crema amb tanta intensitat que esdevé insuportable continuar pujant amunt, sento que camino sobre un llit de brases. No havíem pensat en aquesta possibilitat. Aquí cal caminar amb uns bons mitjons i un bon calçat! Així, doncs, faig marxa enrera i correm duna avall a tota velocitat.

Fotografia de rigor amb Huacachina de fons...

La Laura baixa saltant i corrent per a no cremar-se. Potser si que deu ser divertit "surfejar" per les dunes...

I és clar, arribem baldats de calor a l'hostal. Unes horetes de piscina no senten gens malament en un lloc com aquest!

I així, entre estones de sol, ombra i piscina, passem bona part de la tarda.

Aprofito també per escriure quatre ratlles des de dins la piscina estant...

Després del merescut descans a la piscineta de l'hostal, toca tornar a caminar dunes amunt. Aquesta vegada prendrem les precaucions adients. En qualsevol cas, aquest cop pujarem en una duna més propera i ja en tombar el dia. Objectiu: una nova posta de sol des de dalt les dunes!

La sorra ja no crema tant com al matí i en uns vint minutets arribem a la cresta d'una enorme duna.

Un buggie ple de turistes "surferos" circula sota nostre, enmigdel desert....

Un peu al sol i un peu a l'ombra...

Un peu en un vessant i un peu a l'altre...

La Laura mantenint l'equilibri...

No em deixis anar que caic!...

Sembla que tornarem a tenir mala sort. El sol és apunt d'amagar-se rera les dunes més allunyades i tot d'una han aparegut núvols escadussers que impedeixen que la llum rosada del crepuscle brilli en la seva òptima intensitat. Quina peneta!

En una duna propera hi ha dues persones que han pensat el mateix que nosaltres...

Els maleïts núvols apareixen per a aigualir-nos la festola de llum i de colors...

Oi que sembla el dibuix del Petit Príncep de l'Exupéry? Els que l'hagueu llegit i recordeu els seus dibuixos potser us hi ferà pensar... El cas és que el vent comença a sospirar cada vegada amb més virulència, fixeu-vos en el mocador!

I ens cal ancorar bé la motxilleta perquè no surti volant...

Detall de l'arena arrossegada pel vent violent a plena cresta...

Uf! Per fi sembla que ha parat! Quin descans...

Sense el vent i amb el sol baix, ser aquí dalt és un dels moments més màgics del viatge. Serà que aquest petit desert peruà ja m'està enganxant? Sempre he tingut ganes de retornar al nord d'Àfrica. I mentre descansem després de les ventolades, jo ja somnio amb un futur viatge pels deserts africans.

Més no puc aconseguir. Una llàstima de crepuscle malaguanyat...

És hora de baixar duna avall i anar pensant amb el soparet. La Laura té un desig de pizza. Però ben aviat descobrirà que les pizzes en aquest país no són com a l'Argentina. Ens cruspirem una pizza dolentíssima a preu d'or: amb tomàquet de pot, massa congelada...

Detall de l'arena del desert de Huacachina...

En fi, tot s'acaba i demà toca retornar a Arequipa després de quatre dies ben divertits per la zona central del Perú.

Així, el dia 5 d'abril, dia de l'aniversari de la Laura (Feliciteu-la, que ha fet 30 anyets!) marxem de l'oasis per a tornar a entaforar-nos dins d'un bus. Aquest cop passarem la nit del lloro dalt d'un pot-bus tofat de gent i equipatges diversos. La bodega és plena i hem de provar de dormir sota muntanyes de paquets. I és que demà és divendres sant i avui tothom viatge per a veure's amb els familiars.

Finalment, arribem baldats de matinada a Arequipa. Vam prometre a la mare d'en Willy que hi seríem per la "comilona" i hem pogut complir amb les promeses.

Però de tot plegat ja us en faré cinc cèntims al proper post. Serà el post dedicat als darrers dies d'Arequipa, els plats abundants i riquíssims de la Setmana Santa peruana de la mare d'en Willy, el retrobament amb en Magnus, i el retorn a l'Illa del Sol del cantó bolivià del Titicaca i a La Paz!

Una darrera fotografia! Ahir vaig rebre un mail del meu oncle on m'adjuntava aquestes fotografies. Per a mi va ser una sorpresa molt agradable. Són fotografies de quan era petitoi i ja anava a la muntanyeta amb els meus cosinets.

Gràcies tiet per la sorpresa d'aquestes fotografies!

No puc ampliar-les més, però si cliqueu damunt d'elles, s'ampliaran automàticament!

Una abraçada a tots!!